Darreres entrades:

22/6/15

¿Menjadors escolars a l'estiu?

Acabats el curs escolar, en els darrers dies s'intensifica la pressió d'entitats ciutadanes per a mantenir la beca alimentària per als nois i noies amb famílies sense prou recursos econòmics, que ha estat vigent amb més o menys cobertura, en el periode escolar.

L'ascens als governs municipals i autonòmics dels moviments populars propicia enguany una major difussió d'iniciatives en molts indrets de la geografia nacional i estatal per fer visible una "nova manera de fer".

Tots estarem d'acord que no hi ha cap tema que pugui prioritzar-se més que posar un plat a taula a qui, en el límit, no en te ni per això. La qüestió no admet cap matís; s'ha de fer i punt.





Altra qüestió és la forma. I en la forma la idea de convertir els menjadors escolars en casals d'estiu per poder donar com menys un àpat als nois i noies d'arreu em sembla absolutament ineficient i em temo que el titllaré d'efecte propagandístic. M'explico.


Centrem el problema: es tracta de nois i noies, i per tant sotmessoa a la protecció en primer lloc dels seus progenitors i en segon lloc de tota la societat, i més en un tema tant bàsic que, com he dit abans, no admet matissos. Quan els progenitors -les famílies- no poden donar cobertura a una qüestió tant bàsica en condicions de nutrició adequada, és imprescindible que els gestors públics, que administren els recursos que els facilitem la ciutanaia, es subroguin a la responsabilitat de la família (en aquest tema, i també en altres).

Un altre element que no podem descuidar és avaluar quines han de ser les condicions i circumstàncies a valorar per costejar a les famílies aquest dret tant essencial (que esdevé obligació tanmateix essencial). Crec que la qüestió administrativa (demostrar un llindar d'ingressos familiars insuficients) no resulta adequada i que cal comprovar les reals situacions de fet, és a dir, verificar la realitat de la incapacitat de les famílies per atendre aquesta necessitat bàsica, que no tenim més remei que posar en el lloc que s'escaigui en la piràmide de prioritats i obligacions familiars.

Els pares poden ser sancionats sinò duen als fills a l'Escola en la etapa d'escolarització obligatòria, però si no tenen recursos per alimentar correctament els seus fills, òbviament que cal suplir aquesta incapacitat, que no vull pensar que sigui per voluntat dels progenitors, soinò sobrevinguda.

A tots ens venen al cap notícies de pares que tenen una generosa tarifa plana de mòbil o que van de vacances mentre demanen subsidis socials, o de persones que, se n'aprofiten de la gratuïtat d'aquests serveis socials com una forma de vida. És clar que el sistema ha d'expulsar aquests paràsits i en conseqüència, els ha de poder detectar.

No em referiré a aquesta qüestió tot i què em sembla essencial, sinò que vull referir-me a l'administració (organització) del tema en alló que es refereix a l'obertura estiuenca dels menjadors escolars, que em sembla una mala idea, mancada de sentit comú.

El fons de la qüestió, cal insistir, és la manca de pressupost familiar per atendre adequadament l'alimentació dels fills; no es tracta de què els pares no sàpiguen cuinar i duem els fills al "restaurant". És per tant un problema d'arrel econòmica: no arriben els diners a aquesta destinació tant essencial: deixo de pagar el lloguer o la llum per donar de menjar els fills (tornem a la necessitat de formular una piràmide de prioritats)?
Centrada la qüestió parlem d'imports. Fem un menú. Us imagino a la majoria de vosaltres com a pares i mares, i per tant coneixeu prou bé el tema: quant costa una ració alimentària equilibrada per a un noi o noia, posem de dotze o treze anys d'edat promig? I no em refereixo al dinar, sinò als àpats saludables d'una jornada, des d'una perspectiva modesta en les matèries primeres. Mentalment composo menús barats però prou nutritius i saludables: penso en el llegum, la verdura, el peix, la carn, la llet, l'arrós, els ous, les patates,... 
El cost d'un dinar escolar oscil.la de promig al voltant edsl 4-5 euros diaris, tot inclós, i estic segur que comprant adequadament qualsevol de nosaltres podríem fer un d'aquests menús per 3 o 4 euros (què val un kilo d'arròs o de patates, de sardines, de lluç, de llegum, de pollastre,... encara que no el comprem a l'engrós) ?

Problema acotat doncs; l'obertura dels menjadors escolars suposa per al beneficiari, una subvenció de, posem, un cost directe de 80 Euros al mes (4 euros per vint dies laborables). Ara bé, què ens costa a tots plegats aquell dinar? Què costa obrir l'Escola, fer o contractar fer el dinar, rentar els plats? no costa com tres o quatre àpats l'hora extra del responsable que hurà d'estar-hi present? Etc. etc. Com menys uns costos indirectes de 1 ó 2 Euros més per menú, amb un inconvenient: el servei té una massa crítica, doncs tothom entén que per dos o tres nens i nenes no paga la pena posar en marxa la logística d'obrir una escola.

Arribats a aquest punt, jo em pregunto: és el tractament més digne i curós per a les famílies necessitades? No resulta un fet humiliant per a un bon pare o mare de família portar cada dia els fills a l'escola a dinar perquè no en tenen prou per fer-ho ells? I pels nois i noies; és el millor? 

No seria més fàcil lliurar a cada família una targeta de prepagament o uns vals o bons per l'import del què ens costa mensualment a tots plegats obrir els menjadors escolars, a l'efecte de què la família, el principal responsable de l'alimentació, pugui comprar de franc aquesta manutenció a les botigues? No seria més efcicient i més barat, i per tant es podria augmentar més la subvenció a les famílies o estendre-ho a més famílies? Fins i tot, una série d'establiments concertats ben segur que s'apuntarien a millorar els preus de venda per a aquestes famílies, amb un sentit de responsabilitat social i d'imatge de marca. No resulta més digne per a un pare o mare fer-li el menjar als seu fill que dur-lo cada dia a un menjador social?

I és aquí on, pensant perquè no es fa, si resultaria més eficient, a tots ens venen al cap els dubtes: cóm controlar que aquests vals o targes de prepagament efectivament es destinaran als nois i noies? Cóm evitar despeses superflues, compres no alimentàries o "mercat negre" amb els vals de descompte o targes de prepagament? 
Per què desseguida pensem en els "aprofitats", fet que s'evita si servim els àpats en aquests "casals d'estiu" o restaurants improvisats?

I acabarem per pensar que val deixar les coses com estan i no fer "invents" (que per cert funcionen en altres països). Estem en un païs de picaresca del què alguns, de dins i vinguts de fora, coneixen perfectament el funcionament dels serveis socials i cóm en poden treure algun rendiment econòmic que els permetin viure millor. I paguen justos (els més) per pecadors (els menys). 
I d'aquesta manera no subvenim els pares a qui no els arriba ni per donar de menjar els fills, sinò que ens apropiem de la digne l'obligació (i dret) que tenen els pares d'alimentar els seus fills perquè no ens refiem de què tots els pares utilitzaran adequadament els recursos que mobilitzem per atendre aquest dret tant elemental. 

O és que es busca un efecte propagandístic? 

És lamentable.

11/6/15

Habemus Alcaldessa

No és el primer cop que un cap de llista elegit pels ciutadans de sant Pere de Vilamajor és una dona, però si que ho és que aquella lista sigui la més votada. Amb això, per primera vega a la nostra història, l'Alcaldia parla en femení.

Després de la reconstitució de l'agrupació local d'ERC, sense que en Joan Bruguera -incombustible- cedís de tot el torn a altres companys, l'onada d'arreu de Catalunya ha fet pujar a Esquerra com a llista més votada, en perjudici, ben segur, de la pèrdua d'una regidoria per part de Convergència i la gens estranya pèrdua dels dos regidors de GISP.

Com a cares noves, la gent de Volem Vilamajor, un nou experiment de ciutadania allunyat de les franquícies de partit. Ciutadania que, sigui dit de pas, en conjunt perd quatre punts respecte les passades eleccions.

Amb les turbulències del primer semestre de la legistura anterior, que van portar a en Martí a l'Alcaldia, Convergència va preferir posar ERC-RCAT al govern municipal, despreciant l'oportunitat de fer-ho amb en Joan Bosch i la seva gent del GISP. Les traidories mai son bon començament, i ERC s'ha pres la torna deixant de banda, al seu torn, a en Martí i el seu equip, tornant a posar al mapa a ERC. Jugada mal calculada doncs el 19% de vots obtingut pels republicans era una flor que no va fer estiu i ara s'en veuen les consequències: en Joan Bruguera i ERC és una màquina encara ben engreixada i Convergència torna a l'oposició.

(Convergència oblida massa sovint que ERC és d'esquerres i ells representen la dreta a Sant Pere de Vilamajor).

En Joan aborda -i potser no s'ho pensava- la seva quarta i darrera legislatura. A mi em dóna seguretat no només la seva veterania, sinò sobretot la presència en el govern municipal d'algú que representa una essència de Sant Pere de Vilamajor que tant nouvingut tradueix sense essència.

Ara, la Pamela i en Joan s'han decantat per fer un lloc a la Lola. S'ho mereix, la Lola, es mereix aquesta segona oportunitat desprès de què acabés com el rosari de l'aurora amb en Llesuí. 

Completa la llista el comodí, disposat a tot i a no fer res, però sota unes sigles que sempre acaben per xupar govern.


Ha estat una llàstima que en comptes d'en Miguel, la nova plana d'ERC no hagi trobat, volgut trobar o pogut trobar, la complicitat del flamant Volem Vilamajor, sense dubte més afí i més disposat a pencar per al nostre poble que en Miguel. Més que per unes aportacions previsibles a la política municipal, VV hauria d'haver tingut un lloc al costat d'ISP per l'equilibri socio-emocional de la nostra comunitat de veïns.

I si fos el cas de què l'ideari sociopolític de VV hagi decidit no entrar al govern, seria una estafa al seu electorat, doncs si hom es presenta, si hom els vota, és per assumir les responsabilitats inherents a la possibilitat de gestionar la cosa pública.

Hi ha coses que els simples ciutadans no entenem, i hi ha moltes coses que mai ens seran confesades pels seus protagonistes, però fet i fotut en la nova etapa a ERC no li convé donar ales a noves corrents populistes que venten per arreu del país i que marxaran per la porta del darrera.

En aquesta tesitura, l'elecció del soci-comodí contrasta quan un dels pilars del nou pacte de Govern sembla ser el compromís de treballar per la independència de Catalunya, compromís que en absolut és recollit per la formació sota quines sigles s'aixopluga en Miguel. Però no hi havia ningú més d'on estirar.

Sigui com sigui, Sant Pere de Vilamajor estrena nou govern, d'esquerres, de mestressa, per als propers quatre anys; basat en un pacte secret, mal començament quan es fa de la "transparència i la participació" la pedra de toc d'una espècie de manera de gestionar la cosa pública.

Veurem què dóna de si, tot i què em temo que la polarització per les anomenades "polítiques socials" faran perdre quatre anys més a posar les bases per al veritable desenvolupament que necessita aquest Vilamajor del segle XXI.

Aprofito l'ocasió per acomiadar-me a dos dies de què ho deixi de ser, de l'Alcalde Martí Artalejo. Amb ell he compartit un munt de discrepàncies, però ha sigut un contendient intel.ligent, fet que em du a consideració i apreci. No jutjaré la seva feina de Govern, perquè aquesta ha estat una feina distribuïda, duta a terme per quasi tots els regidors, també i destacable, pels socis d'Esquerra. El balanç, en general, dins de l'encefalograma pla, ha estat positiu al meu entendre.

En aquest moment de comiats, lamento molt francament la desaparició del GISP; ha estat una bona iniciativa perquè omplia un espai necessari en el nostre Sant Pere de Vilamajor, però els seus malaurats resultats electorals han anat parells amb la seva tasca d'aquests com menys quatre darrers anys.