Darreres entrades:

14/3/14

Joan, -jo també- et trobaré a faltar...

En els quasi cinquanta anys que fa que visc Sant Pere de Vilamajor, atresoro amb les dits de la mà les persones que tinc per referències del meu poble. Una d'elles era en Joan, en Joan Bosch. Mai sabré quina opinió tenia de mi, però les llargues vetllades al porxo de Can Pau, escamotejant plegats un Wisky amb gel i uns cirgarrets, són records que sempre, sempre, duré amb mi.

Converses, confidències d'un barrufet rondinaire que tant aviat t'enviava a prendre pel c... com, quasi, t'agafava la mà.... Semblava dur i en canvi a mi sempre em va semblar tendre, tendre parlant de la meva sogre, de còm el meu cunyat, abans de què un plataner se l'enduguè per sempre, es filtrejava la Lalos i en Joan imposava el terreny que s'estava conreant.

Pavero, en Joan era una mena de barreja entre el protagonista de l'Escopeta Nacional i un Senyor de Vic.

Poble, en Joan sempre tenia l'enyorança del "seu" Sant Pere de Vilamajor. Encara recordo aquelles vetllades, a tocar de casa seva, Can Pau, mirant aquelles pel.lícules d'en Tarzán en blanc i negre, amb la Botifarreta. Pocs sabeu de què us parlo.

Costava entrar-li al malpa..., però quan podies traspassar aquella capa de vida trobaves l'essència d'una persona que es mereixia estimar. I a fe que me l'estimava, a en Joan.

Una copeta més, el cambrer de color rondinava -tenia instruccions- però amb l'excusa de què era per a mi, em servia una generosa ració que compartiem, no fa pas gaire, l'estiu passat. En Joan era amic d'estius. Quan m'agafava la neura, sabia que el trobaria a la tarima de Can Pau. I es feia de matinada. I m'explicava coses seves que sempre he pensat que només me les explicava a mi. Orgullós dels seus fills, d'en Titó... 

Torturat, sentat a l'autobús d'un món diferent del seu. Sempre parlant de diners, d'èxits, d'en Titó. Com buscant el reconeixement que no calia que jo li donés.

L'apreciava a en Joan.

No m'importa ara i aquí obrir el cor amb una persona amb qui he compartit moments lúcids, fins que els efluvis de l'etanol, disciplentment servit pel cambrer de torn, ens duia a parlar de tantes coses seves que no us podeu ni imaginar. "Encen un cigarret, Ricard, a veure si aquest malparit no m'enxampa". I al cendrer compartiem l'ADN. Un ADN en què diua imprés el seu poble, Sant Pere de Vilamajor. En els últims temps quan jo marxava, sabia que es quedava sol, en un llit del que calia passar pàgina fins l'endemà... Un altre dia.

Joan, pensar que no podré compartir aquelles vetllades em fa perdre moltes il.lusions.

Sabies que sempre que t'enfilaves cap l'esglèsia te'l trobaries a la seva atalaia de Can Pau, escrutant. I també sabies que, si no el trobaves emmoïnat per alguna de les seves tantes coses, hi podies petar la xerrada mentre ell es prenia el café a la terrassa. Sempre amable. "Vina, Ricard, a veure què en penses?".

Ara, com encara guardava una de les ampolles de cava MBosch -la seva bodega, orgull d'en Bosch- que m'havia escaquejat del seu cunyat -la tercera- en una nit d'estiu, me l'he prés en homenatge a una de les poques persones que un cop faltant m'ha humitejat els ulls.

No he sabut mai si ell s'en recordava de quan pujava cap l'Esglèsia amb la meva BH d'adolescent, allà pels anys 70. Crec que si. En Joan tenia memòria.

Emprenyat, resentit? Si, crec que en Joan es ressentia de veure com el seu estimat poble -sempre fidel al seu poble- perdia l'essència. Queixòs, em refeia la comptabilitat de Can Pau: "ni per pipes, em deia". "Ja serà menys, li deia jo". "No Ricard, em contestava, tot just per pagar a aquests ganduls..." Amb un moment es repassava tot el poble, i fos l'época que fos, sempre tenia una especial crítica per a l'Alcalde de torn. A la mitja hora, però, li arrencaves els secrets escandalls dels seus negocis. "En Titó val molt", sempre em deia, com buscant l'aprovació, millor, l'adul.lació que tant li agradava.

M'agradava especialment posar en contradicció el seu catalanisme aparentment antinacionalista. Era de dretes, potser perquè no va viure amb l'esquena dreta.

Recordo amb especial ternura, un dia que vaig seure a taula amb tota la seva família, no recordo, ara, ben be què es celebrava, crec que el cumpleanys del pare. Em van fer un lloc a taula, varem bufar les espelmes i no em sentia estrany...

Són tants, tants els records que en tinc d'en Joan, tantes -per estrany que em sembli- les sinceres confidències que m'ha fet al llarg d'aquests anys, que ara només puc dir que me l'estimava, al punyeter. I em sento un privil.legiat d'haver pogut comptar amb la seva confiança.

Gent com en Joan no s'hauria de morir abans de nosaltres, merda!

Amb en Joan, el "barrufet rondinaire" no tinc cap dubte que s'ha tancat un volum del llibre de l'història del nostre poble. Encara queden els Pujol, els Bruguera, els Romero-Bruguera, els Baró, els Herrero, ... Tots entranyables, tots tant propers i a l'hora tant poc sovintejats. En Titò, el tercer Joan Bosch que he conegut n'és noble hereu, tant de bó. Titò, en nou messos has perdut a tots el Bosch que et precedien. Ja en fas honor.

He tingut la sort de l'experiència de conviure en un poble quan tot just hi vivien 700 persones. Un poble que ja no hi és però que, com pedretes d'Hansel i Gretel, ha deixat anar grans persones per a què, qui ha pogut, les hagi conegut. Sap greu que per "memòria històrica" oblidem els què encara hi són. Les veritables arrels del nostre poble són els què hi éren als anys setanta, i tant buscar enrera, estem perdent els què han transformat, com en Joan, aquest Sant Pere de Vilamajor convertit en residènca habitual d'urbanites.

Joan, et trobaré a faltar, coll...!

13/3/14

En Gabriel Ezquerra formalitza la seva renúncia

Company infatigable d'en Joan Bosch, des de fa set anys ha compartit també amb ell l'experiència democràtica de treballar per fer possible una de les maneres de fer poble.

No es pot dir que en Gabriel hagi tingut una dedicació significativa a la seva tasca com regidor del nostre Ajuntament; crec que té el récord d'absències als plens, però el seu paper no era aquest, sinò acompanyar en Joan Bosch en la seva encomiable iniciativa del GISP. I a fe que això ho ha fet be.

Certament es fa difícil per a persones tant ocupades com en Gabriel i el mateix Bosch, dedicar-se amb més intensitat a les tasques del municipi, però no és menys cert que des de fa un parell d'anys, quan l'Alcalde Artalejo encetava el seu Govern de coalició, poc espai ha quedat per fer res als quatre de l'oposició.

La renúncia d'en Gabriel no és més que l'exponent d'una situació on ni el GISP ni l'ISP de la Lola tenen cap significància pels assumptes del govern del municipi. Cal reconèixer que poc marge deixa aquest Govern per ficar-hi "falques" d'oposició, una oposició que més aviat conreua els despatxos i les màquines d'escombrar cercant confidències: coses de poble.

La renúncia d'en Gabriel em fa reflexionar sobre el paper que tenen aquests regidors electes que queden en minoria fora del Govern i el què deuen pensar els seus electors, més enllà del populisme personal dels seus representants.

Ara per ara no es manifesten grans temes que permetin la confrontació entre forces polítiques, i més quan des de dins del mateix govern ja s'han fet les oportunes "depuracions". No és hora de fer política: acceptar les noves situacions derivades de la crisi implica la derrota de continuar fent poble.

En definitiva, no hi ha cap debat polític en el nostre Ple Municipal. I potser no l'ha d'haver. És aquest el nostre un Govern de gestors, en el qual no hi tenen res a fer els que no tinguin responsabilitats de gestió. És potser el nostre poble una ciutadania acomodada a deixar fer sempre i quan no em toquin el vora-viu personal. Un vora-viu personal que ja s'ha traslladat al Consell de Poble, cridat a convertir-se en l'autèntic refugi del que volen fer Àgora sense estar en el govern, els quals, sempre els mateixos per molt que el Consell hagi canviat de collaret, han acumulat més protagonisme.

En definitiva, un municipi políticament avorrit, el mateix avorriment que potser ha fet que el benvolgut Gabriel hagi preferit passar sense el peripé del títol de Regidor.

Tot plegat em fa pensar amb enyorança els temps gloriosos d'en Llesuy, on si que hi havia debat sobre el nostre poble quan despertava -llavors- al segle XXI.

P.S.: Tot just quan tancava aquest post rebo la notícia de la mort d'en Joan Bosch pare. Estic realment commocionat i trist, i la taquicàrdia que m'ha agafat ara mateix no em permet escriure les paraules adequades per retre homenatge a una tant gran persona i bon amic de fa tants i tants anys. Força, Titó!

6/3/14

El "miracle" de l'oliva: l'èxit espanyol de Rajoy

L'impresentable presenta als incauts la millora de l'ocupació, rècord, al mes de febrer de 2014 respecte l'any passat: 61.557 treballadors en alta a la Seguretat Social més en un any. La crisi ha acabat.

Fem un "zoom":

Increment dels treballadors afiliats a la Seguretat Social. Febrer 2013-febrer 2014 en alguns àmbits geogràfics


Quan analitzem les dades, tres províncies: Jaén, Còrdoba i Granada han aconseguit el "miracle". Elles soletes han generat el 73,3% de tot l'increment d'ocupació legal en un sol any.

Andalusia el motor d'Espanya?

No, la culpa la te l'oliva.

Les tres províncies andaluses han incrementat de 39.736 els ocupats en un any en el sector agrari. Tant sols a Jaén, l'increment en el sector agrari ha estat de 32.984 ocupats més en un any.

A Madrid l'increment relatiu d'ocupats més important ha estat en... el règim d'empleats de la llar, amb 5.030, doncs els empletas en el règim general han disminuit de 9.308 i els autònoms han incrementat de 7.266 persones. En total, a Madrid s'han creat 2.547 llocs de treball en un any.

A Catalunya el règim general ha incrementat de 5.934 cotitzants, i el d'autònoms de 5.265. Entre tots els règims, l'increment anual ha estat de 7.977 ocupats cotitzants més.

A la resta d'Espanya (treient les províncies andaluses citades, Catalunya i Madrid) el treballadors en alta han augmentat només de 5.909 persones, menys que la pobre Catalunya sola. I sobre tot gràcies als autònoms, que han augmentat de 31.054, per 6.980 d'increment de treballadors assalariats (la davallada més important a la resta d'Espanya ha estat precisament en els treballadors agraris, que estan en temporada baixa, llevat de l'olivera).

La recollida de l'oliva comença per la Puríssima, però enguany s'ha retrasat. Simplement. El miracle d'en Rajoy és el de l'Espanya agrària temporera, amb més de 130.000 persones que han cobrat el PER al febrer.

Aquesta és l'Espanya cañí de Rajoy l'impresentable, una Espanya d'olivera, la mateixa que volen la Lagarde i la Merkel. I a fe que ho estan aconseguint.

Mentrestant, el 30% de la despesa del mes de gener de l'Administració Central de l'Estat ha pogut fer-se gràcies al crèdit. Ens injecten en vena deute, quins interessos pujen el 15% de la despesa de totes les AAPP espanyoles. Totes les retallades només han servit per pagar interessos.

Algú ho havia de dir, i alguns ho hem analitzat per dir-ho.

Cal anar marxant, això no te cap futur...