Darreres entrades:

10/11/14

Resultats del 9N a Vilamajor

RESULTATS


Sant Antoni de Vilamajor



Sant Pere de Vilamajor 




PARTICIPACIÓ


Sant Antoni de Vilamajor 



Sant Pere de Vilamajor 



DADES


Població de 16 i més anys a 30/09/2014:
- Sant Antoni de Vilamajor: 4.687
- Sant Pere de Vilamajor: 3.406

Partcipació a cens màxim:
- Sant Pere de Vilamajor: 47,2%
- Sant Antoni de Vilamajor: 55,3%

Nota: les dades del cens electoral corresponen al cens electoral general actualitzat a 30 de setembre de 2014. Font: Oficina del Cens Electoral.

24/10/14

Partida pressupostària "1714": Consulta popular


Atenent a la crida que va efectuar l'Ajuntament el 25 de juny de l'any passat, vaig donar al dia següent 5 € a l'Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor per a "promoure despeses o actuacions de conscienciació a favor de la realització de la Consulta Popular perquè els ciutadans de Catalunya puguem decidir lliurement el nostre futur".

Ara és l'hora de què l'Ajuntament apliqui els diners que va recollir en aquella campanya, tot suggerint que es recuperi la crida i aconseguir els màxims diners per a la gran missió que la feina de molts i molts ens ha confiat.

Per fer les aportacions només cal fer un ingrés o bé una transferència al compte "1714" que ha obert l'Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor.

Número de compte: ES60 2013 0042 15 0200903892 (Catalunya Caixa)

No cal deixar cap referència (nom, NIF, telèfon...) ja que l'aportació és voluntària i anònima.

Deixo al bon criteri de la Corporació l'aplicació de l'import que reculli.

17/10/14

Un wathsapp meu en mans de la Guàrdia Civil

Ahir a la nit vaig enviar-li un wathsapp a l'Alfons Montserrat, Alcalde d'Alcanar.

Ho vaig fer perquè és un vell i apreciat company d'estudis i perquè conec que se l'estan imputant fets dels què no crec que en sigui responsable.

El wathsapp diu així: "Estic veient que no soc l'únic, tens també el meu suport en aquest nou episodi d'ignominia. Ànims, Alfons".

Aquest matí he vist que només tenía un "V" al missatge, i per la qual cosa, no s'havia rebut. La darrera connexió va ser ahir a les 10,30h del matí.

Acabo d'assabentar-me que aquest telèfon ha estat intervingut per la Guàrdia Civil. A hores d'ara encara no s'ha connectat.

Total, que la Guàrdia Civil trobarà, entre d'altres, el meu missatge quan torni a connectar el teléfon. Mai m'hagués pogut arribar a pensar que em podria passar una cosa així.

13/10/14

L'Ordenança de l'Aedes Albopictus


En defecte d'altres Ordenançes més importants per a la regulació de la convivència (en suggereixo especialment una de Regulació del Paisatge urbà i constructiu), i després de derogar la que hi havia sobre Horts Urbans, el Consistori ens sorprén amb un "talla i enganxa" d'Ordenança del mosquit tigre (Aedes albopictus).

La principal novetat d'aquesta peça de l'ordenament normatiu del nostre municipi és que cal erradicar els "PFU" dels Clubs Náutics i Ports del municipi de Sant Pere de Vilamajor (Vallès Oriental).

Epíleg: Amb un Decret o un simple Ban, no hi hagués hagut prou?

8/10/14

La diré grossa, però és el que penso


El Conseller Mas-Collel anuncia que, si tot va be, al 2015 els funcionaris depenents de la Generalitat tornaran a cobrar una de les pagues dobles que els hi varen ser sostretes fa un parell d'anys.

A l'ensems, el mateix Mas-Collell acumula ja un retard de dos mesos en el pagament a les farmàcies, i ara anuncia que fins al desembre, les entitats socials que es fan càrrec de la dependència no cobraran més que el 50% dels costos del servei.

També els Ajuntaments de Catalunya acumulen impagaments de la Generalitat.

Ambdos anuncis em semblen contradictoris, doncs, si "sobra" algun caler, el primer es pagar el què es deu (ja que sembla impossible demanar que es redueixi l'insostenible dèficit pressupostari).

Farmàcies, entitats socials, Ajuntaments i tants altres organismes i empreses privades estan adelantant per compte de la Generalitat uns diners que no se'ls retornen quan toca, amb greus problemes per a aquestes entitats, i pels serveis que presten.

El funcionaris s'han hagut d'arremangar i apretar el cinturó, i ben segur uns més que altres deuen tenir problemes per aquesta circumstància. Però els que viuen d'uns ingressos públics minvants, els què mai sentiran al clatell l'angoixa d'un atur que pot caure un dia si a l'altre també, han de posar-se a la cua i esperar que hi hagi prou per pagar-lis. I si els treuen uns dies dels sis o nou que tenen de franc per a "activitats personals" -pagades- doncs, carai, és un privil.legi que no haurien hagut de tenir mai.

En qualsevol empresa, quan no n'hi ha, es redueix, entre d'altres mesures, el personal, però no pas a l'Administració Pública. En igualtats de condicions, ben segur que el sector públic de la Generalitat hagués preferit acomiadar un 15 o un 20% de la seva plantilla, si hagués pogut, però com que no pot, la solució és rebaixar els sous, equilibrant l'equació.

M'estalvio de comparar l'escabetxina que han hagut de fer les empreses privades en matèria de personal, inconmesurablement més dura i llastimosa que la què ha fet el sector públic. M'estalvio dir que els diners que es gasta la Generalitat (i els Ajuntaments) m'han estat trets dels meus ingressos, entre pitus i flautes, deu equivaler a tres o quatre mesos d'un sou arregladet de funcionari.

I pel que fa als interins, se ben be del què parlo, doncs vaig ser acomiadat després de diset anys al servei de l'Universitat.

Per tant, no em sembla be el què planteja el Conseller Mas-Cullell: primer s'ha de pagar el què es deu. I qui no vulgui treballar de funcionari, doncs ja sap què ha de fer, però, és clar, al carrer fa molt de fred i jo m'he guanyat unes oposicions...

1/9/14

Sobre la retirada de "La Clau de Vilamajor" a l'ex-president Pujol


L'any 1994 l'Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor va concedir la distinció de "La Clau de Vilamajor" al llavors encara President de la Generalitat, en Jordi Pujol.

No se li coneixen mèrits personals en favor del municipi, més enllà d'haver-lo visitat en alguna inauguració i signar els Decrets de concessió d'algunes subvencions a favor del municipi, per raó del seu càrrec.

Comparteix aquesta alta distinció municipal amb en Chistian Valtaud, Alcalde de Genté (2008), població amb la què estem agermanants, i en José Pérez del Rio, oficial de la Marina Mercant (2004), resident al municipi.

Com a destinataris de La Clau, aquestes persones tenen també la Insígnia d'Argent de Vilamajor.

En Jordi Pujol ja no és des de fa unes setmanes, Molt Honorable. Entre d'altres deshonors, ha tornat la Medalla d'Or de l'Ajuntament de Barcelona. 

Hauria de retornar pel mateix conegut motiu La Clau de Vilamajor?

Si mirem el Reglament d'Honors i Distincions de Sant Pere de Vilamajor, La Clau de Vilamajor s'atorga a persones, entitats o corporacions per a premiar mèrits extraordinars de prestar serveis al poble o dispensar honor a aquest.

He estat sovint crític amb l'atorgament de les darreres distincions municipals en recaure en persones que entent que, tot i destacades en les seves trajectòries personals o professionals i amb alguna vinculació amb el nostre municipi, no han dispensat honor al nostre poble ni prestat serveis en un context de mèrit extraordinari. En definitiva, persones poc reconegudes com a vilamajorencs destacats per la població en general. (Deixo de banda la darrera distinció atorgada, la Insígnia de Bronze, ben merescuda per en Salvador Vidal).
Tampoc en el cas d'en Jordi Pujol, per notória que sigui la persona, li veig res que la faci mereixedora d'una tant alta distinció del nostre municipi, i, en conseqüència, entenc que no se la mereixia ni quan se li va concedir.

Per tant, si ara es decidís, com ha fet la ciutat cap i casal de Catalunya, revocar-li la concessió de La Clau a l'ex-president Pujol (ja no honorable), en aplicació de l'article 12.3 del Reglament (per incòrrer en faltes que aconsellin aquesta mesura) procediment que només pot instar l'Alcalde, serviria, al meu entendre, per aprofitar l'ocasió de recuperar una mica del desprestigi que han perdut les distincions del nostre poble amb la major part dels darrers nomenaments.

En qualsevol cas, es donarà aquest pas?

24/7/14

Balances fiscals. Primera conclussió: aportacions de Catalunya infravalorades; aportacions de Madrid sobrevalorades

En una primera anàlisi, que no permenoritzaré, les aportacions fiscals dels diferents territoris en les estranyes balances fiscals presentades pel govern espanyol, pel que fa a les aportacions de Catalunya, semblen infravalorades.

Tot ve de que l'Angel de la Torre homogenitza les aportacions reals en termes d'equilibri entre totes les CCAA (dit molt simplificadament).

No utilitza doncs les estimacions reals de recaptació ajustades a la realitat de cada partida d'ingressos, com si es fa, utilitzant les millors tècniques, en el Sistema de Finançament de les CCAA, és a dir, en el repartiment que fa l'Estat dels ingressos tributaris estimats pels diferents consums a les CCAA de règim comú (totes mens el País Basc, Navarra i Ceuta i Melilla).

Es disposen de dades reals de 2011, que trobareu aquí i aqui.

Agafant les dades d'en De la Torre i comparant-les amb l'estimació real realitzada per Hisenda i l'INE corresponents a 2011, surten, fent els corresponents càlculs de proporcions i agafant com a base els ingressos totals que s'exposen en l'estudi d'en De la Torre, els següents resultats:

- Ingressos tributaris imputats a Catalunya en la balança fiscal: 34.103,367 milions d'€.
- Ingressos tributaris segons els ratios d'estimació del Ministeri (*): 34.823,350 milions €.

- Ingressos tributaris imputats a Madrid en la balança fiscal: 34.937,545 milions d'€.
- Ingressos tributaris segons els ratios d'estimació del Ministeri (*): 33.965,788 milions €.

És a dir: 

- Infravaloració de les aportacions de Catalunya: -719,983 milions €.
- Sobrevaloració de les aportacions de Madrid: 971,757 milions €.

Només per aquesta partida, ben objectiva, el saldo del déficit fiscal seria:

- Catalunya: déficit de 9.175 milions €.
- Madrid: déficit de 15.571 milions €.

És a dir, s'escurcen les distàncies en 1.692 milions €.

Si a tot això li afegim la forma poc rigorosa en què s'han repartit la major part de les despeses, i bona part de la resta d'ingressos, l'assumpte és tant clar com ens pensavem, però amb un afegit: com que la variable clau per repartir despeses ha estat la població de cada territori, i com que Catalunya te més població que Madrid, les balances fiscals de Rajoy sobrevaloren les despeses reals de la resta de territoris que no seiguin Madrid, perjudicant interessadament a Catalunya respecte Madrid:

 - A Madrid se li imputa només el 13,2% de les despeses totals (53.983 milions €).
-  A Catalunya se li imputa el 16,1% de la despesa total (65.767 milions €).

No mereix la pena fer més anàlisis, com a Economista ja en tinc prou. Val a dir però que l'estudi del De la Fuente és extraordinàriament permenoritzat; impecable a tots els efectes tècnics i metodològics... que no siguin les hipòtesis de repartiment fetes sobre cadascuna de les despeses i els ingressos.

23/7/14

Nota d'urgència sobre les "balances fiscals" de Rajoy


S'acaben de publicar els resultats de les "balances fiscals" dels "experts" de Rajoy:


Segons aquesta nova metodologia polititzada, Catalunya tindria, al 2011, un dèficit fiscal de 8.455 milions d'Euros, molt inferior al publicat per la Generalitat fa uns mesos.

En efecte, segons els analistes del Departament d'Economia de la Generalitat, el dèficit fiscal de Catalunya, aplicant el métode del Flux Monetari, va ser al 2011 de 15.006 milions d'Euros.

La "nova" metodologia política del PP te moltes diferències amb la mundialment acceptada en l'àmbit econòmic, però potser la més fonamental és que reparteix el déficit de l'estat entre les CCAA i nacions d'Espanya en base a la seva població relativa.
D'aquesta manera, la "nova" metodologia imputa a Catalunya entre 7.055 i 7.186 milions d'Euros del dèficit de l'Estat.

Sense tenir en compte aquest "ajust" que no forma part de la metologia ortodoxa, el déficit fiscal de Catalunya estaria, utilitzant els mateixos resultats que l'Àngel de La Fuente, entre els 15.510 i 15.641 milions d'Euros, és a dir encara superior al calculat per la Generalitat per al mateix any, que és de 15.006 milions d'Euros.

En definitiva, les noves dades publicades avui confirmen la dimensió del déficit fiscal de Catalunya.

Properament analitzarem amb deteniment les dades utilitzades en aquesta "nova" metodologia i tindrem ocasió de comentar-les.

26/6/14

Malestar, malsentir,...


Com modest veterà des de fa més de 7 anys d'escriure i escoltar des d'aquesta finestreta del nostre poble, d'un temps ençà escolto veus crítiques en relació amb la política de personal de l'actual (i abans) govern municipal.

Haig de confesar que no estic al dia d'aquests safreigs i què per tant sóc incapaç de jutjar si tenen o no raó els que critiquen. No puc tampoc contrastar si són opinions marginals o responen a un sentir callat de més abast.

Per tot plegat, amics lectors, us demano que em (ens) feu cinc cèntims, amb pèls i senyals, del què ignoro en relació amb aquest tema. Potser així treurem l'entrellat i podrem fixar la nostra pròpia opinió gràcies als vostres arguments, tant d'una part com d'altra.

Espero els vostres apreciats comentaris.

28/5/14

Les eleccions europees a Vilamajor

Els resultats de les passades eleccions al parlament europeu a Vilamajor no ha donat resultats gaire dispars en els nostres municipis de Vilamajor.

Aplicant les regles que corresponen a les eleccions municipals, els resultats no sorprenen. Aqui els teniu:


Evidentment. aquests resultats obvien partits i agrupacions de caire local que tant fonamentals són en el teixit polític dels nostres pobles i per tant s'han d'agafar només com un experiment matemàtic... Però potser marquen tendències.

Més del 76% dels votants de Sant Antoni han donat el seu vot a partits o coalicions favorables al Dret a Decidir. A Sant Pere el percentage ha superat el 71%. Molt superior en tots dos casos al conjunt de Catalunya.

Si ERC tingués veritables líders als nostres municipis, faria realitat el tast de les europees a les properes municipals, però tenim el què tenim, potser bons gestors però en cap cas líders.

P.S.: amb això dono per contestat el repte d'un comentarista del blog.

27/5/14

Què hagués passat si fossin eleccions al Congrés de Diputats espanyol?


El diari El País publica un interssant article agafant les dades de les passades Eleccions al Parlament Europeu i, aplicant la distribució de Diputats per circumscripcions electorals i la Llei D'Hont que s'apliquen en les eleccions paralamentàries espanyoles, estimar què hagués passat si s'haguessin, amb els mateixos resultats votat eleccions parlamentàries.

Els resultats són espectaculars, us deixo les dades sens emés comentaris:


Prop de 90 Diputats al Congrés estarien a favor del Dret a Decidir, contra els menys 40 actuals ... La democràcia reviuria!

Pel que fa a Catalunya, el PP de la Camacho perdria 7 diputats (de 11 a 4), el PSOE català en perdria 8 (de 14 a 6), PODEMOS passaria a obtenir 2 escons de Catalunya, i C's aconseguiria, amb els vots de Catalunya, posar dos representants al Congrés.

ERC seria la força política amb més creixement, passant dels actuals 3 representants a Madrid fins a 15, comptant els vots dels catalans. Ciu aguantaria el tipus i quedaria com a segona força, amb 14 diputats a Madrid.

Tot plegat és un anunci: si per una mala cosa no poden Fer Via pel nostre compte, com a Nació, quelcom està canviant a Espanya.

P.S.: pèrquè no tinc temps, però m'agradaria molt fer el mateix pel que fa a les eleccions al Parlament de Ctalunya. Potser algun cap de setmana...

29/4/14

El Govern del PP porta més de dos anys gastant el 35% més del què s'ingressa


Al loro, que no nos engañen..! Amb tanta xifra de dèficit públic s'amaga la realitat: des de què el PP va entrar al Govern de l'Estat, no ha reduït ni un cèntim el dèficit.

L'afirmació es veu clara quan es comparen els ingressos i les despeses de l'Estat en els darrers dotze mesos (no pas des de gener de cada any com comúnment es fa servir) i en imports monetaris (no en % sobre el PIB, que no entenem res). Els resultats són aquests:

Evolució dels ingressos, despeses i dèficit de l'Estat. Desembre 2011-març 2014 (milions d'Euros). (Darrers 12 mesos)

Després dels últims atracaments a mà armada de l'IVA quins efectes es perden a finals de 2012, el déficit anual corrent s'ha mantingut pràcticament inalterable al voltant dels 45.000 milions d'Euros.

Si ho mirem amb més perspectiva, veiem cóm el PP va tant panxo gastant, sense remei, un 35% més del què ingressa: tot el què diu que -no- retalla, només serveix per pagar els creixents interessos del deute (que ja es mengen el 22% del ingressos de l'Estat).


Evolució de la ratio Despeses / Ingressos de l'Estat. Desembre 2007-març 2014. (Darrers 12 mesos)
 (Observeu com l'animal d'en Zapatero al 2009 es va gastar inútilment quasi el doble de què va ingressar).

No entenc cóm no hi ha més gent que no ho veu, i periodistes que no ho publiquen...

10/4/14

Els serveis essencials i prioritaris dels nostres Regidors

El Ple de l'Ajuntament del 27 de febrer va aprovar la declaració dels anomenats Serveis Públics Essencials i Prioritaris de l'Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor, publicats al BOPB d'ahir 9 d'abril.

L'objectiu d'aquesta disposició té tres vessants:
  1. Blindar un catàleg de serveis a la vista de les reformes que vol imposar l'Estat espanyol a l'administració local.
  2. Reflectir les prioritats de l'Administració del municipi, amb una "Carta de Serveis" adequada a la instància municipal i a les àrees fonamentals.
  3. Instaurar una veritable reforma laboral, doncs només es podrà contractar personal laboral temporal i funcionaris interins en les àrees declarades essencials i prioritàries.
A la vista d'aquesta transcendent disposició del Ple, convé revisar el cartipàs municipal actual, que queda més o menys així (cliqueu sobre la imatge per veure-la més gran):


Cal fer constar que els Serveis Prioritaris s'assignen als respectius Regidors tot i sent conscient de què en la seva totalitat són prestats pels empleats municipals.

Com es pot observar, algunes de les tasques desenvolupades actualment pels nostres Regidors queden buides de contingut, al no definir-se com a serveis essencials ni prioritaris tasques com ara Cultura, Joventut i Esports, Transports, Participació Ciutadana, Promoció Econòmica i Turisme, i deixant Educació restringida a l'Escola Bressol, i Sanitat a tasques de policia sanitària.

En definitiva, si els nostres Regidors s'haguessin de cenyir al què el Ple municipal ha decretat, sobren ben be tres regidors, o alternativament repartir-se les competències essencials i prioritàries entre tots ells (trobant a mancar en aquest sentit un Regidor exclussivament dedicat a la gestió interna de l'Ajuntament).

També em venen a la memòria algun llocs de treball d'empleats municipals dedicats actualment a tasques no essencials ni prioritàries.

Sia com sia, sent conseqüents, cal modernitzar el Cartipàs per tal de centrar-lo en els Serveis Essencials i Prioritaris, amb àmbits més lligats a la creació de valor que no pas a l'obsolet organigrama funcional que hem tingut fins ara.

La importància de l'organigrama no és gens menystenible, doncs l'èxit de la funció municipal també rau en una orientació integradora dels objectius lligats a cada conjunt de serveis essencials i prioritàris, i a la transversalitat de molts d'aquests serveis que, per a la bona gestió requereix formar estructures horitzontals en base a Comités o figures semblants.

En definitiva, el nou Catàleg de Serveis essencials i Prioritàris hauria de servir per superar d'una vegada l'organització Fayolana de principis del segle passat i què a la Universitat expliquem ja com una anècdota inadequada per als temps actuals.

Sigui dit tot l'anterior, trobant a mancar alguns serveis que també considero essencials i prioritaris, i disculpant la pormenorització dels Serveis Prioritaris doncs el seu objectiu és restringir la contractació laboral o les places de funcionaris als àmbits que es defineixen, i no a altres.

7/4/14

L'expol.li no s'atura... Fem Via!


La balança tributària de la Generalitat amb l'Estat espanyol. 2010-2013




La balança tributària de la Generalitat amb l'Estat espanyol. Febrer 2013-Febrer 2014


Dades en milions d'Euros. Elaboració pròpia amb dades dels Informes mensuals de recaptació tributària (Ministerio de Hacienda) i Execució dels pressupostos de la Generalitat (Departament d'Economia i Finances).

4/4/14

23-F, un any abans...

La Pilar Urbano està sent vil.lipendiada per dir que el 23-F es va orquestar des de La Zarzuela. Després de l'Évole, qualsevol semblança amb la realitat sembla mera coincidència.

Recordo un dia, a mitjans del 1980, quan el meu pare va arribar a casa amb una notícia sorprenent: "S'està preparant un cop militar i el Rei hi és darrera": "Un alt cap militar, de tota la confiànça del Rei, Governador Militar, ha estat encomanat per fer la destralada".

En Pere Camprubí era un home ben informat, amb coneixences inexplicables que a nosaltres ens semblaven exagerades. En Joan Sapé sempre se n'enfotia, fins i tot quan, en arribar a Sant Pere, a mitjans de 1980, li ho va explicar: "Joan, saps què m'han dit...?"

Al setembre de 1980, a Sant Climent Sescebes, jurava (no) bandera amb quasi el despatx de Sergent a la butxaca. El General Armada, aleshores Governador Militar de Girona (i instructor del Rei) presidia la Jura i va entonar els litùrgics crits de rigor: "“¡Soldados! ¿Juráis por Dios y vuestro honor y prometéis a España, besando con unción su bandera, obedecer y respetar al Rey y a vuestros Jefes, no abandonarles nunca y derramar, si es preciso, en defensa de la soberanía e independencia de la patria, de su unidad e integridad territorial hasta la ultima gota de vuestra sangre?”. Uns deien, convençuts: ""Sí, lo juramos". Altres, vam dir: "Sí, nos vamos". 
(La fòrmula oficial era: “¡Soldados! ¿Juráis por Dios o por vuestro honor y prometéis a España, besando con unción su bandera, obedecer y respetar al Rey y a vuestros Jefes, no abandonarles nunca y derramar, si es preciso, en defensa de la soberanía e independencia de la patria, de su unidad e integridad territorial y del ordenamiento constitucional hasta la ultima gota de vuestra sangre?”).

Fins més tard no em vaig adonar dels matissos que aquell desembre de 1980, a Sant Climent, el General Armada ens (els) va fer jurar. Ara són evidents. 

A l'estiu de 1981 estava jo a l'Acadèmia d'Artilleria de Fuencarral (Madrid) aprenent a fer anar els 180 mm de campanya. El cos de guàrdia estava sempre doblat: teníem un presoner de categoría: el Tinent General Milans del Bosch. Recordo haver-m'el trovat sovint, pel pati. La mà dreta al front, com estava manat. Ell ni mú. Tot i presoner era l'oficial de més rang de la caserna, i se li devien els respectes propis del seu rang. Sempre lluïa les seves estrelles de generalat, impecables, a les hombreres i mànigues. Cada dia, com està manat, provava el "ranxo" per donar el vist-i-plau. Un dia em va tocar portar-li al seu "xalet-pressó". Cada setmana, la seva família el venia a vistar, amb cotxe oficial. Els soldats de guàrdia es miraven lascius una que devia ser néta, que estava per sucar-hi pà (ja se sap, molta hormona engarjolada a les casernes...).

Estava en Milans present quan vem cel.lebrar la Missa en honor d'un pobre soldat que no va poder aguantar la guàrdia i es va fotre un tret de 7,62 NATO de CETME a la gola. Impressionant aquells escrits a les garites... Quatre hores per setmana interminables. Tota una experiència. "Santo y seña... Tu padre"!

A la Companyia del costat de la meva, el Tinent es deia "Milans del Bosch", nebot del de Dachau. Casualitat? A la Unitat un altre germà de colpista, no recordo cóm es deia, era Comandant. Vaja, en família.

Be, em vaig licenciar com a Sargent d'Artilleria (encara recordo aquell memorable dia, quan vestit de gala amb els gal.lons verds de la IMEC, amb l'espasa i tot, vaig presentar-me a despatx a la Comandància Militar de Palma, com carnestoltes, però era de debó). I a les pràctiques, al CIR de Palma, en Felipe Gonzàlez va guanyar les eleccions.

Un any abans, quan acavaba el projecte final de carrera, em va sorprendre el 23-F 1981. No em van acuartelar, doncs estava esperant destí, però més d'un amic em va trucar temerós, per si cal.lia posar-se a les ordres del Govern Militar. Llarga nit... El meu pare estava exhultant: tenia raó!

Com si d'un Forest Gump qualsevol es tractés, vaig conviure entre colpistes. Qui ho anava a dir...! El meu pare ja ho havia anunciat, a mitjans del 1980...

Altres dades me les reservo doncs en un espai públic com aquest no resultaria convenient per la meva integritat -moviments d'armament i munició al 1980 inclòs-. Si em creieu, no en tingueu cap dubte: el cop d'Estat del 23-F era un reial secret que ara molts encara s'entesten en silenciar... I a casa ja ho savíem.

14/3/14

Joan, -jo també- et trobaré a faltar...

En els quasi cinquanta anys que fa que visc Sant Pere de Vilamajor, atresoro amb les dits de la mà les persones que tinc per referències del meu poble. Una d'elles era en Joan, en Joan Bosch. Mai sabré quina opinió tenia de mi, però les llargues vetllades al porxo de Can Pau, escamotejant plegats un Wisky amb gel i uns cirgarrets, són records que sempre, sempre, duré amb mi.

Converses, confidències d'un barrufet rondinaire que tant aviat t'enviava a prendre pel c... com, quasi, t'agafava la mà.... Semblava dur i en canvi a mi sempre em va semblar tendre, tendre parlant de la meva sogre, de còm el meu cunyat, abans de què un plataner se l'enduguè per sempre, es filtrejava la Lalos i en Joan imposava el terreny que s'estava conreant.

Pavero, en Joan era una mena de barreja entre el protagonista de l'Escopeta Nacional i un Senyor de Vic.

Poble, en Joan sempre tenia l'enyorança del "seu" Sant Pere de Vilamajor. Encara recordo aquelles vetllades, a tocar de casa seva, Can Pau, mirant aquelles pel.lícules d'en Tarzán en blanc i negre, amb la Botifarreta. Pocs sabeu de què us parlo.

Costava entrar-li al malpa..., però quan podies traspassar aquella capa de vida trobaves l'essència d'una persona que es mereixia estimar. I a fe que me l'estimava, a en Joan.

Una copeta més, el cambrer de color rondinava -tenia instruccions- però amb l'excusa de què era per a mi, em servia una generosa ració que compartiem, no fa pas gaire, l'estiu passat. En Joan era amic d'estius. Quan m'agafava la neura, sabia que el trobaria a la tarima de Can Pau. I es feia de matinada. I m'explicava coses seves que sempre he pensat que només me les explicava a mi. Orgullós dels seus fills, d'en Titó... 

Torturat, sentat a l'autobús d'un món diferent del seu. Sempre parlant de diners, d'èxits, d'en Titó. Com buscant el reconeixement que no calia que jo li donés.

L'apreciava a en Joan.

No m'importa ara i aquí obrir el cor amb una persona amb qui he compartit moments lúcids, fins que els efluvis de l'etanol, disciplentment servit pel cambrer de torn, ens duia a parlar de tantes coses seves que no us podeu ni imaginar. "Encen un cigarret, Ricard, a veure si aquest malparit no m'enxampa". I al cendrer compartiem l'ADN. Un ADN en què diua imprés el seu poble, Sant Pere de Vilamajor. En els últims temps quan jo marxava, sabia que es quedava sol, en un llit del que calia passar pàgina fins l'endemà... Un altre dia.

Joan, pensar que no podré compartir aquelles vetllades em fa perdre moltes il.lusions.

Sabies que sempre que t'enfilaves cap l'esglèsia te'l trobaries a la seva atalaia de Can Pau, escrutant. I també sabies que, si no el trobaves emmoïnat per alguna de les seves tantes coses, hi podies petar la xerrada mentre ell es prenia el café a la terrassa. Sempre amable. "Vina, Ricard, a veure què en penses?".

Ara, com encara guardava una de les ampolles de cava MBosch -la seva bodega, orgull d'en Bosch- que m'havia escaquejat del seu cunyat -la tercera- en una nit d'estiu, me l'he prés en homenatge a una de les poques persones que un cop faltant m'ha humitejat els ulls.

No he sabut mai si ell s'en recordava de quan pujava cap l'Esglèsia amb la meva BH d'adolescent, allà pels anys 70. Crec que si. En Joan tenia memòria.

Emprenyat, resentit? Si, crec que en Joan es ressentia de veure com el seu estimat poble -sempre fidel al seu poble- perdia l'essència. Queixòs, em refeia la comptabilitat de Can Pau: "ni per pipes, em deia". "Ja serà menys, li deia jo". "No Ricard, em contestava, tot just per pagar a aquests ganduls..." Amb un moment es repassava tot el poble, i fos l'época que fos, sempre tenia una especial crítica per a l'Alcalde de torn. A la mitja hora, però, li arrencaves els secrets escandalls dels seus negocis. "En Titó val molt", sempre em deia, com buscant l'aprovació, millor, l'adul.lació que tant li agradava.

M'agradava especialment posar en contradicció el seu catalanisme aparentment antinacionalista. Era de dretes, potser perquè no va viure amb l'esquena dreta.

Recordo amb especial ternura, un dia que vaig seure a taula amb tota la seva família, no recordo, ara, ben be què es celebrava, crec que el cumpleanys del pare. Em van fer un lloc a taula, varem bufar les espelmes i no em sentia estrany...

Són tants, tants els records que en tinc d'en Joan, tantes -per estrany que em sembli- les sinceres confidències que m'ha fet al llarg d'aquests anys, que ara només puc dir que me l'estimava, al punyeter. I em sento un privil.legiat d'haver pogut comptar amb la seva confiança.

Gent com en Joan no s'hauria de morir abans de nosaltres, merda!

Amb en Joan, el "barrufet rondinaire" no tinc cap dubte que s'ha tancat un volum del llibre de l'història del nostre poble. Encara queden els Pujol, els Bruguera, els Romero-Bruguera, els Baró, els Herrero, ... Tots entranyables, tots tant propers i a l'hora tant poc sovintejats. En Titò, el tercer Joan Bosch que he conegut n'és noble hereu, tant de bó. Titò, en nou messos has perdut a tots el Bosch que et precedien. Ja en fas honor.

He tingut la sort de l'experiència de conviure en un poble quan tot just hi vivien 700 persones. Un poble que ja no hi és però que, com pedretes d'Hansel i Gretel, ha deixat anar grans persones per a què, qui ha pogut, les hagi conegut. Sap greu que per "memòria històrica" oblidem els què encara hi són. Les veritables arrels del nostre poble són els què hi éren als anys setanta, i tant buscar enrera, estem perdent els què han transformat, com en Joan, aquest Sant Pere de Vilamajor convertit en residènca habitual d'urbanites.

Joan, et trobaré a faltar, coll...!

13/3/14

En Gabriel Ezquerra formalitza la seva renúncia

Company infatigable d'en Joan Bosch, des de fa set anys ha compartit també amb ell l'experiència democràtica de treballar per fer possible una de les maneres de fer poble.

No es pot dir que en Gabriel hagi tingut una dedicació significativa a la seva tasca com regidor del nostre Ajuntament; crec que té el récord d'absències als plens, però el seu paper no era aquest, sinò acompanyar en Joan Bosch en la seva encomiable iniciativa del GISP. I a fe que això ho ha fet be.

Certament es fa difícil per a persones tant ocupades com en Gabriel i el mateix Bosch, dedicar-se amb més intensitat a les tasques del municipi, però no és menys cert que des de fa un parell d'anys, quan l'Alcalde Artalejo encetava el seu Govern de coalició, poc espai ha quedat per fer res als quatre de l'oposició.

La renúncia d'en Gabriel no és més que l'exponent d'una situació on ni el GISP ni l'ISP de la Lola tenen cap significància pels assumptes del govern del municipi. Cal reconèixer que poc marge deixa aquest Govern per ficar-hi "falques" d'oposició, una oposició que més aviat conreua els despatxos i les màquines d'escombrar cercant confidències: coses de poble.

La renúncia d'en Gabriel em fa reflexionar sobre el paper que tenen aquests regidors electes que queden en minoria fora del Govern i el què deuen pensar els seus electors, més enllà del populisme personal dels seus representants.

Ara per ara no es manifesten grans temes que permetin la confrontació entre forces polítiques, i més quan des de dins del mateix govern ja s'han fet les oportunes "depuracions". No és hora de fer política: acceptar les noves situacions derivades de la crisi implica la derrota de continuar fent poble.

En definitiva, no hi ha cap debat polític en el nostre Ple Municipal. I potser no l'ha d'haver. És aquest el nostre un Govern de gestors, en el qual no hi tenen res a fer els que no tinguin responsabilitats de gestió. És potser el nostre poble una ciutadania acomodada a deixar fer sempre i quan no em toquin el vora-viu personal. Un vora-viu personal que ja s'ha traslladat al Consell de Poble, cridat a convertir-se en l'autèntic refugi del que volen fer Àgora sense estar en el govern, els quals, sempre els mateixos per molt que el Consell hagi canviat de collaret, han acumulat més protagonisme.

En definitiva, un municipi políticament avorrit, el mateix avorriment que potser ha fet que el benvolgut Gabriel hagi preferit passar sense el peripé del títol de Regidor.

Tot plegat em fa pensar amb enyorança els temps gloriosos d'en Llesuy, on si que hi havia debat sobre el nostre poble quan despertava -llavors- al segle XXI.

P.S.: Tot just quan tancava aquest post rebo la notícia de la mort d'en Joan Bosch pare. Estic realment commocionat i trist, i la taquicàrdia que m'ha agafat ara mateix no em permet escriure les paraules adequades per retre homenatge a una tant gran persona i bon amic de fa tants i tants anys. Força, Titó!

6/3/14

El "miracle" de l'oliva: l'èxit espanyol de Rajoy

L'impresentable presenta als incauts la millora de l'ocupació, rècord, al mes de febrer de 2014 respecte l'any passat: 61.557 treballadors en alta a la Seguretat Social més en un any. La crisi ha acabat.

Fem un "zoom":

Increment dels treballadors afiliats a la Seguretat Social. Febrer 2013-febrer 2014 en alguns àmbits geogràfics


Quan analitzem les dades, tres províncies: Jaén, Còrdoba i Granada han aconseguit el "miracle". Elles soletes han generat el 73,3% de tot l'increment d'ocupació legal en un sol any.

Andalusia el motor d'Espanya?

No, la culpa la te l'oliva.

Les tres províncies andaluses han incrementat de 39.736 els ocupats en un any en el sector agrari. Tant sols a Jaén, l'increment en el sector agrari ha estat de 32.984 ocupats més en un any.

A Madrid l'increment relatiu d'ocupats més important ha estat en... el règim d'empleats de la llar, amb 5.030, doncs els empletas en el règim general han disminuit de 9.308 i els autònoms han incrementat de 7.266 persones. En total, a Madrid s'han creat 2.547 llocs de treball en un any.

A Catalunya el règim general ha incrementat de 5.934 cotitzants, i el d'autònoms de 5.265. Entre tots els règims, l'increment anual ha estat de 7.977 ocupats cotitzants més.

A la resta d'Espanya (treient les províncies andaluses citades, Catalunya i Madrid) el treballadors en alta han augmentat només de 5.909 persones, menys que la pobre Catalunya sola. I sobre tot gràcies als autònoms, que han augmentat de 31.054, per 6.980 d'increment de treballadors assalariats (la davallada més important a la resta d'Espanya ha estat precisament en els treballadors agraris, que estan en temporada baixa, llevat de l'olivera).

La recollida de l'oliva comença per la Puríssima, però enguany s'ha retrasat. Simplement. El miracle d'en Rajoy és el de l'Espanya agrària temporera, amb més de 130.000 persones que han cobrat el PER al febrer.

Aquesta és l'Espanya cañí de Rajoy l'impresentable, una Espanya d'olivera, la mateixa que volen la Lagarde i la Merkel. I a fe que ho estan aconseguint.

Mentrestant, el 30% de la despesa del mes de gener de l'Administració Central de l'Estat ha pogut fer-se gràcies al crèdit. Ens injecten en vena deute, quins interessos pujen el 15% de la despesa de totes les AAPP espanyoles. Totes les retallades només han servit per pagar interessos.

Algú ho havia de dir, i alguns ho hem analitzat per dir-ho.

Cal anar marxant, això no te cap futur...

19/2/14

Un nou rebut de la llum. Però.. cóm varien els preus en les hores del dia?

El tema està en tots els mitjans, però a mi em preocupa que ningú ens hagi aclarit en què afecta realment la tarificació per hores.

Veiem-ho:

Ben aviat es posarà en marxa una nova tarifa d'electricitat. Hi haurà dos sistemes:

a) Si es té un comptador "intel.ligent" la mesura del consum es fa cada hora.

En aquest cas podem optar a què ens facturin hora a hora, amb unes 1.500 lectures en el periode de facturació (cada dos mesos).

b) Si es té un comptador "convencional".

No queda més remei que aplicar una tarifa mitjana dels preus durant els dos mesos del periode de facturació.

A l'any 2018 tots els comptadors hauran de ser "intel.ligents".

Si volem optar al preu real de consum per hora, hi ha una pregunta que sorgeix: Cóm varia el preu de l'electricitat que es consumeixa cada hora al llarg del dia?

Per respondre a aquesta pregunta, disposem de les dades reals comuniacdes pel sector elèctric a la Comissó Nacional de l'Energia, i disposem de dades des de 2006 fins octubre de 2013.

Agafem les dades més recents publicades, les d'octubre de 2013. Val a dir que no hi ha grans variacions entre els diferents mesos de l'any.

Els resultats són aquests:

Preu de l'electricitat per hora del dia
Valors d'ordenades en Euros/Mwh. Les abscises indiquen les hores del dia. Els valors màxims i mínims representen les desviacions estàndard estadístiques +- el promig de la sèrie corresponent a cada hora. La línia vermella horitzontal representa el promig diari.

Com ens podíem suposar, a la nit és més barata i durant el dia, més cara. Observem les socil.lacions amb més detall:
  • Les hores més barates són des de les 0 h fins les 8 del matí, amb un mínim entre les 4 i les 6 de la matinada. La millor hora, les 5 de la matinada.
  • Les hores més cares són entre les 20 i les 22 h, essent l'hora més cara les 21h.
  • La resta d'hores estan dins el promig, essent d'aquestes les més barata les 17 h.
  • A partir de les 17 h fins les 21 h, l'increment del preu és espectacular, creixent paulatinament fins a un 50% per sobre de la mitjana diària.

Desviació del preu horari de l'electricitat respecte la mitjana diària, en %

 

El sobre cost respecte la mitja diària a les 21h arriba al 33%, mentre que a la hora més barata ("happy hour") que correspon a les 5 de la matinada, l'estalvi supera el 25%:

Desviació del preu horari de l'electricitat respecte la mitjana diària, en %
 

Per trams horaris:
  • A partir de les 23h fins les 9h del matí l'electricitat és en promig un 14,4% més barata que el promig diari.
  • De les 9h fins les 20h, el preu és un 4,5% en promig superior.
  • De les 20h fins les 23h l'electricitat surt un 20,1% més cara, en promig.
Així doncs, cal racionalitzar l'ús dels aparells que consumeixen electricitat, posem la rentadora, rentaplats o secadora a partir de les 23h, fent especial atenció a les bombes de rec i de la piscina (si en tenim) que s'hauirien d'engegar a les 5 de la matinada, per anar bé. 
Pel que fa a la calefacció, si és elèctrica, hauríem de poder establir unes hores de funcionament mirant que no es comprenguessin en les hores més cares (de 20 a 23h, si és posible).

A l'estiu, si temim aparells d'aire condicionat, apaguem-los no més tard de les 7 de la tarda.

Mirem ara per dies de la setmana. He agafat les dades dels dos darrers mesos publicats (setembre i octubre de 2013). Els resultats són els següents:

Preu de l'electricitat per dia de la setmana
Valors d'ordenades en Euros/Mwh. Les abscises indiquen els dies de la setmana.

Gràficament ja es veu que el cap de setmana és més barat. Fent l'anàlisi numérica es confirma: el dissabte, i sobre tot el diumenge, són els dies més barats, de l'ordre d'un 6-8% més barats. La resta dels dies de la setmana són si fa o no fa iguals.

He comprovat numéricament que els preus al llarg de les hores dels dies de cap de setmana venen a coincidir amb els generals ja comentats.

Per tant, els consums no continus s'harien de disposar en cap de setmana, preferiblement diumenge, en el mateix règim d'hores que ja s'ha comentat abans. Deixem doncs les tasques accessòrias (Karcher, neteja de congeladors, etc. per al diumenge).

Si racionalitzaem el consum d'energia horària, podem a més reduïr la potència instal.lada un parell de kW, amb la qual cosa l'estalvi en aquest tram fix del rebut també ens farà baixar força la factura.
Per a calcular la potència que necessitem, hem de sumar la potència en Wats dels aparells que posem en marxa sovint, i fer una simulació per hores del dia dels què tenim enxufats a l'hora. Si escampem el consum dels aparells esporàdics (rentadora, rentaplats, bombes d'aigua, radiadors elèctrics, planxes, etc.) veurem com amb una  mica de disciplina ens podem estalviar un parell de kW. Mireu a la factura i veureu com el terme fix (per la potència instal.lada) més tots els impostos que es carreguen sobre aquesta variable, és significatiu per a un bon estalvi.

Si penseu en reduïr la poténcia instal.lada, el tràmit és senzill, però a l'hora de tornar a incrementar-la tingueu en compte que us demanaran un Butlletí d'Instal.lació Elèctrica, que si la casa és molt vella, haureu d'encarregar a un professionsl que us el faci.

Una bona manera d'estalviar és també graduar la temperatura de la nevera i el congelador. A l'hivern amb una temperatura de 6-7ºC i de -15ºC per al congelador hi ha prou. A l'estiu podem baixar fins uns 5ºC la nevera i -17ºC el congelador.

Amb totes les dades de 2013, potser més endavant faig un altre article sobre les oscil.lacions de preus màxims i mínims, a fi i efecte de fer una plantilla global d'estalvis d'electricitat que podríem aconseguir amb una bona gestió horària, per si us pot interessar.

Sia com sia, l'energia anirà sent de mica en mica un bé més car, i per tant hem d'acostumar-nos a ajustar els hàbits de consum per no pagar més encara.

10/2/14

Veig...


No fa gens mala pinta el què vaig veient.

Veig unes canastes de bàsquet al recentment remodelat polisportiu. Jo li posaria el nom d'en Joan Bruguera, s'ho mereix.

Veig que "La Fàbrica", quina remodelació costarà 150.000 € (tres vegades més del què deia en el seu dia un ara il.lustre Regidor) estarà per Setmana Santa.

Veig les finances municipals sanejades.

He vist, com testimoni presencial, l'excel.lent tasca dels nostres Vigilants Municipals.

Veig l'Higini esforçat en posar en el mapa el passat del nostre poble.

Veig l'Alcalde Artalejo decidit amb el nostre Dret a Decidir, a SER.

Veig coses que m'agraden...

Veig, en conjunt, un reacondicionament del municipi, tot i què també veig que, per primera vegada a la història moderna del nostre poble, Sant Pere de Vilamajor perd població.

Veig també que es tracta, ara, de no perdre més. I m'agradaria que es guanyés, que es comencés a moure el poble.

Potser no ho veig tot, expliqueu-me el què no veig.


21/1/14

El primer projecte universitari del meu fill


El meu fill mitjà, l'Ignasi, segueix, per compte propi, les passes del seu avi i del seu pare, pel que fa als estudis.

Fa uns dies va presentar el seu primer treball universitari de disseny constructiu:




Va treure una nota que, potser, el seu avi va arribar a tocar, però sens dubte el seu pare no la va veure en tots els anys de carrera.

Bona peça està fet l'Ignasi...

1/1/14

Adéu siau, Jordi.


Torno del Nadal amb una trista notícia: en Jordi Barenys ens ha deixat.

Li tenia apreci a en Jordi, i crec que ell també a mi. 

El vaig començar a conéixer al 2006, a la Comissió d'Urbanisme del Consell de Poble. No diré que era una bona persona, perquè es mereix més. Un personatge singular, un xic esquerp, desconfiat, però de bon cor i conviccions clares. Un bon tio, que m'agrada més dir.

Me'l trobava sovint quan feia "motorisme de muntanya", al Montseny, que ha estat la seva llar els darrers anys. Tenia un especial carinyo al meu fill petit, en Lucho, i això el feia més proper.

Amant de la natura, potser un pèl exagerada la seva defensa ecologista, ha estat un bon professional de la seva feina, tot i què intuexo que va portar una vida atribulada.

Aquest estiu hi vaig xerrar per darrera vegada i avui m'he assebentat de la seva pèrdua entre els mortals.

Una abraçada de condol a la seva família, jo també lamento que ens hagi deixat. 

Jordi, sempre et portaré en el record ...