Crec que ha arribat l'hora de sobrevolar una qüestió que està d'actualitat: el sistema de pensions. He preparat un petit article amb el que veig i penso, per si us pot interessar.
Panoràmica general de beneficiaris i despesa per prestacions socials
El darrer mes de setembre, el sistema públic de pensions i prestacions socials va tenir els següents saldos (mil.lers de persones):
- Beneficiaris de pensions contributives: 7.910,2
- Beneficiaris de prestacions contributives per descocupació: 1.472,5
- Treballadors cotitzants: 17.554,8
- Beneficiaris de pensions no contributives: 488,7
- Beneficiaris de prestacions no contributives per desocupació: 1.238,4
- Relació entre treballadors cotitzants i pensionistes contributius: 2,22
Quant al cost de tot plegat (milions d'Euros) al setembre:
- Pensions contributives: 6.825,5
- Prestacions no contributives: 648,0
- Prestacions per desocupació: 2.607,3
- Total prestacions i pensions: 10.170,8
- Ingressos per cotitzacions a la Seguretat Social: 8.570,9
El sistema en el seu conjunt té dèficit. No ens diuen que hi ha superàvit? Hi ha una trampa que potser no és prou coneguda:
Tots els ingressos de les cotitzacions a la Seguretat Social que són:
- Contingències comuns: pensions, baixes i cura de la incapacitat laboral, accidents professionals i les malalties professionals.
- Desocupació,
- Fons de Garantía Salarial
- Formació Professional
Que és el què ens descompten de la nòmina (en parlaré més endavant) van a parar com ingressos en el Sistema de la Seguretat Social.
En canvi, la Seguretat Social (el sistema) no paga amb els seus pressupostos ni l'atur, ni la Formació Profesional, ni el FOGASA, des de fa uns quants anys. Els diners per a aquests conceptes surten dels Pressupostos Generals de l'Estat, és a dir, dels impostos. L'atur, en concret a través dels pressupostos del Ministeri de Treball (Servei Estatal d'Ocupació, antic INEM).
Veiem l'acumulat del sistema de la Seguretat Social a setembre de 2010:
Si comparem aquestes dades amb la notícia apareguda als diaris de què el superàvit de la Seguretat social va ser al setembre de 9.476 milions d'Euros, hem de tenir en compte que, apart dels ingressos i despeses directes del sistema, hi ha 14.306,1 milions d'Euros d'altres ingressos no financers (bàsicament trasnferències de l'Estat i d'altres organismes de la Seguretat Social) i també 7.688,6 milions d'Euros de despeses com ara despeses de personal i gestió, o transferències corrents a les CCAA.
L'any passat, el superàvit a setembre va ser de 12.015,6 milions d'Euros.
L'any que ve el superàvit previst és de només 4.579,1 milions d'Euros.
Quant paguem dels sous de cotitzacions a la Seguretat Social?
Del sou brut (base de cotització) ens carreguen, en Règim General un 36,25% del sou, del qual el 29,9% el paga l'empresa i el 6,35% el treballador.
D'aquest percentatge, només 28,3 punts corresponen a Contingències comuns, que és d'on surten les pensions, les baixes i cura de la incapacitat laboral, els accidents professionals i les malalties professionals, mentre que un 7,05% es carrega per desocupació, un 0,2% al Fons de Garantía Salarial i un 0,7% a Formació Professional.
En resum, Menys del 65% del que paguem treballadors i empresaris a la Seguretat Social es destina a cubrir les pensions que figuren en els pressupostos de la Seguretat Social.
Els autònoms només cotitzen per Contingències comuns (pensions i incapacitat laboral) pagant un fix del 26,5% (que és del 29,85 per tenir un complement de còmput de dies de baixa). No cotitzen per la resta de conceptes (ni tampoc reben res a canvi).
Una visió global de la magnitud del cost de tot plegat
Per a l'any que ve, la partida destinada a prestacions per desocupació pugen a 30.140 milions d'Euros (dels quals un 26% seran subsidis, que aumenten un 64%), d'uns presupostos totals de l'Estat (sense organismes autònoms) de 119.390 milions d'Euros.
Reteniu aquesta xifra.
De la seva banda, el pressupost d'ingressos de la Seguretat Social per al 2010 és de 127.527,3 milions d'Euros, dels quals 100.062,8 corresponen a cotitzacions d'empreses i treballadors (un 4,18% més que al 2010) i 10.384,3 de quotes pagades pel SEPE (INEM) per compte dels aturats que segueixen cotitzant (un 8,37% menys).
En pensions contributives el pressupost per al 2011 arriba a 99.089,7 milions (un 3,95% més que al 2010) i el d'incapacitat transitòria 7.008,9 milions d'Euros (4,94% menys).
Fixeu-vos, totes les quotes a la Seguretat Social pagades per empreses i treballadors ja no arriben a cubrir la despesa per pensions contributives i incapacitat laboral (i cal afegir els 30.140 milions del cost de l'atur que es paga amb els Pressupostos de l'Estat).
Compareu: puja més el pressupost de la Seguretat Social (pensions) que tot el conjunt dels pressupostos de l'Estat (ensenyament, sanitat, justícia, benestar social, Indústria i comerç, Obres públiques, Defensa, etc. etc.).
Si ara li traieu dels pressupostos de l'estat prop del 30% que servirà per pagar les prestacions per desocupació i uns 25.000 milions d'Euros per pagar els interesos del deute, entendreu algunes coses de la devastació i la hipoteca de la nostra hisenda pública.
I la primera cosa que entendreu, referit al tema que ens ocupa, és que d'on no hi ha no en raja.
Qué ha passat?
En els últims 10 anys la borratxera del creixement ens ha impedit (a tots) veure la realitat.
El sistema de pensions, des de fa uns 10 anys ja es va veure que, amb els cànons actuals, no aguantava gaire. Es constitueix el Pacte de Toledo, que és un foro político-social per a gestionar el sistema de pensions, per sobre i a banda del poder legislatiu i l'executiu.
Amb el cap boirós de l'allau del 4 milions d'immigrants que en 10 anys han vingut a casa nostra (2 milions en els darrers cinc anys) semblava la solució de les pensions dels què ara tenen 40 anys. Fem un balanç en aquest sentit, encara que se'm titlli de políticament incorrecte per explicar una realitat que sovint ens amaguen:
De 2000 a 2007:
- Increment de població estrangera: 3.898.105
- Increment de població nacional: 1.142.875*
* En aquest interval més de 50.000 estrangers varen adquirir la nacionalitat espanyola.
- Aportació de la població estrangera a l'increment total de població: 77,3%
- Increment de treballadors estrangers afiliats a la Seguretat Social: 1.526.535
- Increment de treballadors nacionals afiliats a la Seguretat Social: 2.433.002
- Proporció dels treballadors estrangers sobre la variació d'afiliació total: 38,6%
- Proporció incremental treballadors afiliats/població, estrangers: 0,39
- Proporció incremental treballadors afiliats/població, nacionals: 2,13
- Increment de pensionistes: 568.341
- Proporció incremental afiliats/pensionistes: 6,95
- Proporció afiliats/pensionistes finals 2000: 2,17
- Proporció afiliats/pensionistes finals 2007: 2,53
De 2007 a 2010 (setembre):
- Increment de població estrangera*: 440.178
- Increment de població nacional*: 353.352
* Fins a 2009. Només disposem dels padrons a 1-1-2010.
- Aportació de la població estrangera a l'increment total de població: 55,5%
- Increment de treballadors estrangers afiliats a la Seguretat Social: -124.407
- Increment de treballadors nacionals afiliats a la Seguretat Social: -1.516.574
- Proporció dels treballadors estrangers sobre la variació d'afiliació total: 7,6%
- Pèrdua d'afiliats estrangers: 6,3%
- Pèrdua d'afiliats nacionals: 8,8%
- Increment de pensionistes: 323.626
- Proporció incremental afiliats/pensionistes: -5,07
- Proporció afiliats/pensionistes finals 2007: 2,53
- Proporció afiliats/pensionistes setembre 2010: 2,22
Penseu i calculeu una mica sobre aquestes dades, i traieu les vostres pròpies conclusions (les meves no us les diré, per no influenciar-vos). Comprovareu fins quin punt la crisi ens ha fet tornar a una realitat que només es sostenia amb creixements de continuitat impossible, donada la pèrdua de competitivitat creixent de les nostres estructures productives i a les rigideses estructurals del nostre sistema laboral.
La quimera es va trencar definitivament al 2007: el gegant del benestar assentat sobre peus de fang.
Ja hem vist la realitat, posar en disbauxa, per sobre de les nostres possibilitats, el sistema de benestar social, i haver de carregar amb un atur format en una quarta part de vinguts de fora, altres coses apart.
El Pacte de Toledo, i la creació del Fons de Reserva de Pensions (del què al final us parlaré) va posar, a l'any 2000, un crit que es va ofegar amb les falses expectatives del creixement desordenat, fútil, desestructurador, i perdent el temps, anem allargant alló que a altres països, molt millors que nosaltres, ja estan abordant amb seriositat.
I no culpeu als polítics, mireu a França. Quan els polítics encaren la realitat, el poble la renega, com si l'Estat només actués a la demagógia interessada de molts sectors populars (a mí que me den).
Cap on anem?
Fa més de 50 anys, en temps d'un falangista com en Girón de Velasco, va crear la Seguretat Social a España. Llavors, la jubilació es va establir als 65 anys.
Recordo que el meu avi, ja estava cascat a aquella edat.
En els darrers vint anys l'esperança de vida als 65 anys ha augmentat a raó de 0,75 anys per dècada, situant-se actualment en 20 anys, 22 per a les dones i 18 per als homes. Dit d'altra manera, cotitzem 40 anys i cobrem pensió durant 20.
Em faig un tip de sentir gent que porta treballant des del 16 anys i què reclama, amb dret a cobrar la seva pensió quan es jubili (que per aixó he cotitzat durant toda la meva vida, diem).
Feu números, feu-los. Què heu pagat (vosaltres i les empreses on heu treballat) en tots aquesta anys? Potser no us recordareu de què pagaveu fa 20 anys, doncs només en recordem del que paguem ara.
Mireu que cobrava un pensionista fa 15 anys i què cobra ara, mireu com ara el sistema de pensions arriba gairebé a tothom i com era fa vint anys. Mireu l'esperança de vida fa vint anys i mireu-la ara.
Actualment, les quotes a la Seguretat Social mitges per cotitzant són d'uns 505 Euros al mes i la pensió mitja supera els 800 Euros (d'aquí que com a mínim es necessitin 1,6 cotitzants per mantenir cada jubilat). A algunes províncies espanyoles ja hi ha tants perceptors de prestacions socials com cotitzants: d'aquesta "balança fiscal" ningú en parla.
El sistema de pensions s'ha descompensat enormement i quan estavem a les últimes, es va trobar la solució obrint les portes a la immigració, l'últim recurs, que en comptes d'aportar diners, ara per ara en costen.
Sabeu quan hi tenim acumulat al Fons de Reserva de Pensions des de l'any 2000 quan es va crear fins al setembre de 2010? Doncs uns 70.000 milions (dels quals uns 11.000 milions són d'interessos i plusvalues acumulades).
Ens donaria per pagar les pensions durant 8 mesos i mig. Per cert, uns 45.000 milions d'Euros d'aquest fons estan invertits en deute de l'Estat (i 13.500 més en deute sobirà d'estats estrangers), és a dir que tot queda a casa. La rendibiltat total del fons va ser de 2.339,7 milions d'Euros al 2009.
Com podrem pagar l'actual tren de vida del sistema de benestar social sense apujar els impostos o les cotitzacions socials? Impossible.
Ens hem d'endeutar -si podem- per pagar les pensions? una vejanada.
Volem renunciar a les infrastructures, a serveis públics, a la Sanitat o l'ensenyament gratuïts? De cap manera.
En un país on, segons la darrera enquesta de pressupostos familiars, ens gastem més en sabates que en esenyament, o quatre vegades més en oci que en sanitat, no crec que estiguem disposats a renunciar a res que ja estigui pagant l'Estat. (De la sanitat en parlarem un altre dia, aquí si que la disbauxa i la inconsciència de tots plegats arriba a límits veritablent estratosfèrics. I la que s'armaria si algú volgués fer-nos pagar ni que fos 1 Euro cada vegada que anem al metge)
Segons les darreres estimacions (prou ben fetes) d'aqui a 10 anys hi haurà a Espanya 1.400.000 persones més d'edat superior als 65 anys, que seràn 2.500.000 a l'any 2030. Si es necessita com mínim 1,6 treballadors per cada jubilat per a què el sistema actual no entri en fallida, la pregunta és clara: serem capaços de crear 2.240.00 llocs de treball en 10 anys?
I continuar fins els 4 milions en 20 anys, si prou feina tenim amb els 2 milions d'ocupacions que hem perdut en tres anys?
Quan de temps podran aguantar els Pressupostos de l'Estat destinant quasi la meitat de la despesa a pagar prestacions per desocupació i interessos del deute?
Portem tres anys de destrucció d'ocupació i necessitem retornar al creixement del 4-5% anual del PIB per tornar a crear 600.000 llocs de treball a l'any, però fins al 2015 no arribarem a tenir els mateixos cotitzants que l'any 2007 (més de 19.000.000), amb un creixement del PIB que potser arribarà ja al 2% anual. Mentrestant, al 2015 els pensionistes hauran crescut prop de 500.000 (l'any 2009 els pensionistes van crèixer de 125.000).
Al 2015 arribarem a cota zero: potser 19.000.000 de cotitzants i ben segur 8.350.000 pensionistes.
Però, l'increment de població activa farà que l'atur no hagi baixat del 17,5%, quan partíem del 8% al 2007. Podrà el nostre sistema socio-econòmic subsistir mantenint a 1 de cada 6 persones que volen treballar sense que ho puguin fer?
I mentrestant milions de persones que encara podríen treballar, s'estan a casa cobrant les seves pensions, però si els fessim treballar no podríem donar entrada als joves en el mercat laboral: ens hem carregat l'equilibri, economia i ecologia comparteixen el mateix prefix. Ens hem carregat l'ecosistema, com al Serengethi.
La emigració és la única solució possible i Espanya quedarà a la cua d'Europa.
Les peces no encaixen i l'Estat sóm tots i entre tots ho haurem d'assumir. No hi ha providència, ja ens hem endeutat tot el què ens podíem permetre. Ara, desgraciadament, toquen vaques magres. la realitat costa d'acceptar però no acceptant-la i donant la culpa als polítics o qui sap a qui, no hi trobarem la solució. Solució que molts pensen -i a la vista de tot plegat, no sense raó- que els partits d'esquerres de l'Estat no tenen perquè estan hipotecats per quimeres que només poden ser realitat sent rics. I som pobres.
Són els joves els què hauríen de manifestar-se doncs ens hem carregat en 10 anys el que varem trigar quaranta anys a construïr, amb molt d'esforç de tots plegats. I els polítics només tenen la culpa de fer el que els hem deixat fer.
El darrer mes de setembre, el sistema públic de pensions i prestacions socials va tenir els següents saldos (mil.lers de persones):
- Beneficiaris de pensions contributives: 7.910,2
- Beneficiaris de prestacions contributives per descocupació: 1.472,5
- Treballadors cotitzants: 17.554,8
- Beneficiaris de pensions no contributives: 488,7
- Beneficiaris de prestacions no contributives per desocupació: 1.238,4
- Relació entre treballadors cotitzants i pensionistes contributius: 2,22
Quant al cost de tot plegat (milions d'Euros) al setembre:
- Pensions contributives: 6.825,5
- Prestacions no contributives: 648,0
- Prestacions per desocupació: 2.607,3
- Total prestacions i pensions: 10.170,8
- Ingressos per cotitzacions a la Seguretat Social: 8.570,9
El sistema en el seu conjunt té dèficit. No ens diuen que hi ha superàvit? Hi ha una trampa que potser no és prou coneguda:
Tots els ingressos de les cotitzacions a la Seguretat Social que són:
- Contingències comuns: pensions, baixes i cura de la incapacitat laboral, accidents professionals i les malalties professionals.
- Desocupació,
- Fons de Garantía Salarial
- Formació Professional
Que és el què ens descompten de la nòmina (en parlaré més endavant) van a parar com ingressos en el Sistema de la Seguretat Social.
En canvi, la Seguretat Social (el sistema) no paga amb els seus pressupostos ni l'atur, ni la Formació Profesional, ni el FOGASA, des de fa uns quants anys. Els diners per a aquests conceptes surten dels Pressupostos Generals de l'Estat, és a dir, dels impostos. L'atur, en concret a través dels pressupostos del Ministeri de Treball (Servei Estatal d'Ocupació, antic INEM).
Veiem l'acumulat del sistema de la Seguretat Social a setembre de 2010:
Si comparem aquestes dades amb la notícia apareguda als diaris de què el superàvit de la Seguretat social va ser al setembre de 9.476 milions d'Euros, hem de tenir en compte que, apart dels ingressos i despeses directes del sistema, hi ha 14.306,1 milions d'Euros d'altres ingressos no financers (bàsicament trasnferències de l'Estat i d'altres organismes de la Seguretat Social) i també 7.688,6 milions d'Euros de despeses com ara despeses de personal i gestió, o transferències corrents a les CCAA.
L'any passat, el superàvit a setembre va ser de 12.015,6 milions d'Euros.
L'any que ve el superàvit previst és de només 4.579,1 milions d'Euros.
Quant paguem dels sous de cotitzacions a la Seguretat Social?
Del sou brut (base de cotització) ens carreguen, en Règim General un 36,25% del sou, del qual el 29,9% el paga l'empresa i el 6,35% el treballador.
D'aquest percentatge, només 28,3 punts corresponen a Contingències comuns, que és d'on surten les pensions, les baixes i cura de la incapacitat laboral, els accidents professionals i les malalties professionals, mentre que un 7,05% es carrega per desocupació, un 0,2% al Fons de Garantía Salarial i un 0,7% a Formació Professional.
En resum, Menys del 65% del que paguem treballadors i empresaris a la Seguretat Social es destina a cubrir les pensions que figuren en els pressupostos de la Seguretat Social.
Els autònoms només cotitzen per Contingències comuns (pensions i incapacitat laboral) pagant un fix del 26,5% (que és del 29,85 per tenir un complement de còmput de dies de baixa). No cotitzen per la resta de conceptes (ni tampoc reben res a canvi).
Una visió global de la magnitud del cost de tot plegat
Per a l'any que ve, la partida destinada a prestacions per desocupació pugen a 30.140 milions d'Euros (dels quals un 26% seran subsidis, que aumenten un 64%), d'uns presupostos totals de l'Estat (sense organismes autònoms) de 119.390 milions d'Euros.
Reteniu aquesta xifra.
De la seva banda, el pressupost d'ingressos de la Seguretat Social per al 2010 és de 127.527,3 milions d'Euros, dels quals 100.062,8 corresponen a cotitzacions d'empreses i treballadors (un 4,18% més que al 2010) i 10.384,3 de quotes pagades pel SEPE (INEM) per compte dels aturats que segueixen cotitzant (un 8,37% menys).
En pensions contributives el pressupost per al 2011 arriba a 99.089,7 milions (un 3,95% més que al 2010) i el d'incapacitat transitòria 7.008,9 milions d'Euros (4,94% menys).
Fixeu-vos, totes les quotes a la Seguretat Social pagades per empreses i treballadors ja no arriben a cubrir la despesa per pensions contributives i incapacitat laboral (i cal afegir els 30.140 milions del cost de l'atur que es paga amb els Pressupostos de l'Estat).
Compareu: puja més el pressupost de la Seguretat Social (pensions) que tot el conjunt dels pressupostos de l'Estat (ensenyament, sanitat, justícia, benestar social, Indústria i comerç, Obres públiques, Defensa, etc. etc.).
Si ara li traieu dels pressupostos de l'estat prop del 30% que servirà per pagar les prestacions per desocupació i uns 25.000 milions d'Euros per pagar els interesos del deute, entendreu algunes coses de la devastació i la hipoteca de la nostra hisenda pública.
I la primera cosa que entendreu, referit al tema que ens ocupa, és que d'on no hi ha no en raja.
Qué ha passat?
En els últims 10 anys la borratxera del creixement ens ha impedit (a tots) veure la realitat.
El sistema de pensions, des de fa uns 10 anys ja es va veure que, amb els cànons actuals, no aguantava gaire. Es constitueix el Pacte de Toledo, que és un foro político-social per a gestionar el sistema de pensions, per sobre i a banda del poder legislatiu i l'executiu.
Amb el cap boirós de l'allau del 4 milions d'immigrants que en 10 anys han vingut a casa nostra (2 milions en els darrers cinc anys) semblava la solució de les pensions dels què ara tenen 40 anys. Fem un balanç en aquest sentit, encara que se'm titlli de políticament incorrecte per explicar una realitat que sovint ens amaguen:
De 2000 a 2007:
- Increment de població estrangera: 3.898.105
- Increment de població nacional: 1.142.875*
* En aquest interval més de 50.000 estrangers varen adquirir la nacionalitat espanyola.
- Aportació de la població estrangera a l'increment total de població: 77,3%
- Increment de treballadors estrangers afiliats a la Seguretat Social: 1.526.535
- Increment de treballadors nacionals afiliats a la Seguretat Social: 2.433.002
- Proporció dels treballadors estrangers sobre la variació d'afiliació total: 38,6%
- Proporció incremental treballadors afiliats/població, estrangers: 0,39
- Proporció incremental treballadors afiliats/població, nacionals: 2,13
- Increment de pensionistes: 568.341
- Proporció incremental afiliats/pensionistes: 6,95
- Proporció afiliats/pensionistes finals 2000: 2,17
- Proporció afiliats/pensionistes finals 2007: 2,53
De 2007 a 2010 (setembre):
- Increment de població estrangera*: 440.178
- Increment de població nacional*: 353.352
* Fins a 2009. Només disposem dels padrons a 1-1-2010.
- Aportació de la població estrangera a l'increment total de població: 55,5%
- Increment de treballadors estrangers afiliats a la Seguretat Social: -124.407
- Increment de treballadors nacionals afiliats a la Seguretat Social: -1.516.574
- Proporció dels treballadors estrangers sobre la variació d'afiliació total: 7,6%
- Pèrdua d'afiliats estrangers: 6,3%
- Pèrdua d'afiliats nacionals: 8,8%
- Increment de pensionistes: 323.626
- Proporció incremental afiliats/pensionistes: -5,07
- Proporció afiliats/pensionistes finals 2007: 2,53
- Proporció afiliats/pensionistes setembre 2010: 2,22
Evolució acumulada 2000-Setembre 2010
Penseu i calculeu una mica sobre aquestes dades, i traieu les vostres pròpies conclusions (les meves no us les diré, per no influenciar-vos). Comprovareu fins quin punt la crisi ens ha fet tornar a una realitat que només es sostenia amb creixements de continuitat impossible, donada la pèrdua de competitivitat creixent de les nostres estructures productives i a les rigideses estructurals del nostre sistema laboral.La quimera es va trencar definitivament al 2007: el gegant del benestar assentat sobre peus de fang.
Ja hem vist la realitat, posar en disbauxa, per sobre de les nostres possibilitats, el sistema de benestar social, i haver de carregar amb un atur format en una quarta part de vinguts de fora, altres coses apart.
El Pacte de Toledo, i la creació del Fons de Reserva de Pensions (del què al final us parlaré) va posar, a l'any 2000, un crit que es va ofegar amb les falses expectatives del creixement desordenat, fútil, desestructurador, i perdent el temps, anem allargant alló que a altres països, molt millors que nosaltres, ja estan abordant amb seriositat.
I no culpeu als polítics, mireu a França. Quan els polítics encaren la realitat, el poble la renega, com si l'Estat només actués a la demagógia interessada de molts sectors populars (a mí que me den).
Cap on anem?
Fa més de 50 anys, en temps d'un falangista com en Girón de Velasco, va crear la Seguretat Social a España. Llavors, la jubilació es va establir als 65 anys.
Recordo que el meu avi, ja estava cascat a aquella edat.
En els darrers vint anys l'esperança de vida als 65 anys ha augmentat a raó de 0,75 anys per dècada, situant-se actualment en 20 anys, 22 per a les dones i 18 per als homes. Dit d'altra manera, cotitzem 40 anys i cobrem pensió durant 20.
Em faig un tip de sentir gent que porta treballant des del 16 anys i què reclama, amb dret a cobrar la seva pensió quan es jubili (que per aixó he cotitzat durant toda la meva vida, diem).
Feu números, feu-los. Què heu pagat (vosaltres i les empreses on heu treballat) en tots aquesta anys? Potser no us recordareu de què pagaveu fa 20 anys, doncs només en recordem del que paguem ara.
Mireu que cobrava un pensionista fa 15 anys i què cobra ara, mireu com ara el sistema de pensions arriba gairebé a tothom i com era fa vint anys. Mireu l'esperança de vida fa vint anys i mireu-la ara.
Actualment, les quotes a la Seguretat Social mitges per cotitzant són d'uns 505 Euros al mes i la pensió mitja supera els 800 Euros (d'aquí que com a mínim es necessitin 1,6 cotitzants per mantenir cada jubilat). A algunes províncies espanyoles ja hi ha tants perceptors de prestacions socials com cotitzants: d'aquesta "balança fiscal" ningú en parla.
El sistema de pensions s'ha descompensat enormement i quan estavem a les últimes, es va trobar la solució obrint les portes a la immigració, l'últim recurs, que en comptes d'aportar diners, ara per ara en costen.
Sabeu quan hi tenim acumulat al Fons de Reserva de Pensions des de l'any 2000 quan es va crear fins al setembre de 2010? Doncs uns 70.000 milions (dels quals uns 11.000 milions són d'interessos i plusvalues acumulades).
Ens donaria per pagar les pensions durant 8 mesos i mig. Per cert, uns 45.000 milions d'Euros d'aquest fons estan invertits en deute de l'Estat (i 13.500 més en deute sobirà d'estats estrangers), és a dir que tot queda a casa. La rendibiltat total del fons va ser de 2.339,7 milions d'Euros al 2009.
Com podrem pagar l'actual tren de vida del sistema de benestar social sense apujar els impostos o les cotitzacions socials? Impossible.
Ens hem d'endeutar -si podem- per pagar les pensions? una vejanada.
Volem renunciar a les infrastructures, a serveis públics, a la Sanitat o l'ensenyament gratuïts? De cap manera.
En un país on, segons la darrera enquesta de pressupostos familiars, ens gastem més en sabates que en esenyament, o quatre vegades més en oci que en sanitat, no crec que estiguem disposats a renunciar a res que ja estigui pagant l'Estat. (De la sanitat en parlarem un altre dia, aquí si que la disbauxa i la inconsciència de tots plegats arriba a límits veritablent estratosfèrics. I la que s'armaria si algú volgués fer-nos pagar ni que fos 1 Euro cada vegada que anem al metge)
Segons les darreres estimacions (prou ben fetes) d'aqui a 10 anys hi haurà a Espanya 1.400.000 persones més d'edat superior als 65 anys, que seràn 2.500.000 a l'any 2030. Si es necessita com mínim 1,6 treballadors per cada jubilat per a què el sistema actual no entri en fallida, la pregunta és clara: serem capaços de crear 2.240.00 llocs de treball en 10 anys?
I continuar fins els 4 milions en 20 anys, si prou feina tenim amb els 2 milions d'ocupacions que hem perdut en tres anys?
Quan de temps podran aguantar els Pressupostos de l'Estat destinant quasi la meitat de la despesa a pagar prestacions per desocupació i interessos del deute?
Portem tres anys de destrucció d'ocupació i necessitem retornar al creixement del 4-5% anual del PIB per tornar a crear 600.000 llocs de treball a l'any, però fins al 2015 no arribarem a tenir els mateixos cotitzants que l'any 2007 (més de 19.000.000), amb un creixement del PIB que potser arribarà ja al 2% anual. Mentrestant, al 2015 els pensionistes hauran crescut prop de 500.000 (l'any 2009 els pensionistes van crèixer de 125.000).
Al 2015 arribarem a cota zero: potser 19.000.000 de cotitzants i ben segur 8.350.000 pensionistes.
Però, l'increment de població activa farà que l'atur no hagi baixat del 17,5%, quan partíem del 8% al 2007. Podrà el nostre sistema socio-econòmic subsistir mantenint a 1 de cada 6 persones que volen treballar sense que ho puguin fer?
I mentrestant milions de persones que encara podríen treballar, s'estan a casa cobrant les seves pensions, però si els fessim treballar no podríem donar entrada als joves en el mercat laboral: ens hem carregat l'equilibri, economia i ecologia comparteixen el mateix prefix. Ens hem carregat l'ecosistema, com al Serengethi.
La emigració és la única solució possible i Espanya quedarà a la cua d'Europa.
Les peces no encaixen i l'Estat sóm tots i entre tots ho haurem d'assumir. No hi ha providència, ja ens hem endeutat tot el què ens podíem permetre. Ara, desgraciadament, toquen vaques magres. la realitat costa d'acceptar però no acceptant-la i donant la culpa als polítics o qui sap a qui, no hi trobarem la solució. Solució que molts pensen -i a la vista de tot plegat, no sense raó- que els partits d'esquerres de l'Estat no tenen perquè estan hipotecats per quimeres que només poden ser realitat sent rics. I som pobres.
Són els joves els què hauríen de manifestar-se doncs ens hem carregat en 10 anys el que varem trigar quaranta anys a construïr, amb molt d'esforç de tots plegats. I els polítics només tenen la culpa de fer el que els hem deixat fer.
