Vertebrar Sant Pere de Vilamajor, una prioritat

Un (dels molts) defectes del POUM que després de tres anys va suspendre totes les assignatures i sembla que ha deixat la carrera, és la manca de projecte per al 85% de la població: els residents als veïnats (nuclis, barris, urbanitzacions), concentrant la major part de les actuacions en el nucli principal.

Tampoc en la pròpia Comissió de Treball del Consell de Poble per a l'estudi del POUM, inicialment configurada per donar suport al pla i retocar les "qüestions mediambientals" no vaig aconseguir que s'aprovés cap de les sis propostes presentades en aquest sentit, ni es va atrevir a redissenyar els barris.

Uns i altres, encegats amb l'eslogan "reequilibrar el nucli (principal)" no van voler apostar per la única manera de vertebrar el nostre municipi: crear una xarxa de comunicació entre els veïnats.

Sense dubte, la visió i les perspectives urbanístiques de Sant Pere de Vilamajor varien enormement si considerem la existència de vies de comunicació que uneixin els diferents veïnats i el nucli principal.

Afortunadament el nou govern municipal ho ha entés així: fer poble no és fer més cases, sinò que passa per vertebrar en primer lloc els nuclis de població. Uns nuclis, com Les Faldes i Vallserena, separats per més de 7 kilómetres.

I s'ha posat a fer la feina:

- Camí de Can Ribalta Serra Llarga (Vallserena-Can Vila).
- Camí de Can Tona (Vallserena-Can Vila- Can Derrocada).
- Accessos a Can Miret-BP-5107.
- Revitalització de la BV-5108 (Cardedeu Cànoves).

Ara ens annuncien la conexió entre Les Faldes i el nucli principal, la més complicada, la més important. Ho celebro.

Deixant segur per més endavant la connexió de Quatre Camins fins la BP-5107, connectant la Serra Llarga amb Palautordera i assumint el retall de la BP-5107 fins arribar a la BP-5109. I tant de bo consideri l'accés de Les Pungoles fins la BP-5107.

Per a mi encara queden tres operacions més:

- Connectar La Farinera amb Torre-Roja.
- Connectar Can Tomàs amb el vial de Can Son.
- I obrir un pont pel carrer Dàlia que connecti el nucli amb Quatre Camins, tallant la carretera actual tot restaurant, per a vianants, l'antic pont de la riera, deixant aixi lliure la Plaça de La Força.

Amb tot plegat, Sant Pere de Vilamajor començarà a ser un poble vertebrat, comunicat i articulat, que permetrà fer un urbanisme seriós i del Segle XXI.

Per als que veuen amb terror tota carretera que no sigui un camí de carro, per aquells que sostenen que hem d'anar arreu només a peu o amb bicicleta, per aquells que han possat cadenes als camins veïnals que passen per les seves finques, ja va sent hora que acceptin la realitat del nostre municipi, i que disfrutin, en bicicleta i a peu, els 2/3 de terme municipal que Sant Pere de Vilamajor dedica al Parc Natural del Montseny.

Seguritat viària: la BV-5108 de Cardedeu a Cànoves

En la Comissió de Treball del Consell de Poble per a l'estudi del POUM de Sant Pere, vaig aconseguir que s'inclogués la consideració de la BV-5108 com via d'essencial importància per a la comunicació de Vilamajor. Aquesta moció s'inclogué en el document presentat d'abril de 2006.

El mes de novembre d'enguany, en la revista (excel.lent revista) el NAS de Cardedeu (pàgina 14), es publicava un article signat per Jordi Puig i Rovira en el què, arrel de peticions veïnals, criticava la millora de la BV-5108, al.legant, com ja ens tenen acostumats els que solucionen les estadístiques d'accidentalitat posant el trànsit a pas de cavall en comptes de millorar la seguretat viària, que la solució és posar artefactes i passos elevats per a què, per mor de la trencada d'amortiguadors, en comptes de circular, els cotxes passegin per la carretera.

Els nostres amics de Les Pungoles Opina, van recollir aquest article, que ha rebut dos comentaris contradictoris, un dels quals en la mateixa línia que l'article: la seguretat ve donada principalment per utilitzar les carreteres per fer "el dominguero", en comptes d'exigir les comunicacions ràpides i infrastructuralment segures que ens mereixem (i que per cert tenen a moltes altres carreteres d'Espanya amb menys trànsit, pagades amb les pessigades a la nostra balança fiscal).

Be, tant se val aquest debat: si tots anem a 30 km/h ja no hauran accidents i totes les carreteres podran ser camins de carro; no caldrà ja arreglar una carretera com la BV-5108 per la que passen 9.000 vehicles cada dia. I amb els diners que estalviem podrem continuar pagant les magnífiques carreteres que tenen arreu d'Espanya, i posar els Mossos a treballar en la seva feina.

És així que a finals d'octubre, l'Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor, juntament amb Cardedeu, Cànoves i Sant Antoni, varen demanar a la Diputació de Barcelona un Pla de Mobilitat per a aquesta via.

Afortunadament, sigui pel que sigui, el 7 de desembre, la Diputació de Barcelona ha considerat prioritàries les actuacions a la BV-5108, donant així resposta a les peticions ciutadanes i dels municipis afectats.

Estant així les coses, la Fundació RACC acaba de publicar les dades de l'estudi d'accidentalidad EURORAP, el principal estudi per a l'avaluació de les carreteres europees. L'estudi s'ha elaborat, pel que fa a Catalunya, en col.laboració amb el Servei Català de Trànsit i el Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat.

En aquesta edició de l'estudi s'han analitzat 420 trams que representen 6.325 quilòmetres de la xarxa viària catalana, el 52% del conjunt de carreteres i autopistes del país, per on transcorre el 80% de la mobilitat de Catalunya. S'han tingut en compte els accidents dels tres darrers anys, 2004, 2005 i 2006, per tal de poder comparar els resultats amb les dades d'estudis anteriors.

A Catalunya hi ha quatre trams de risc “molt elevat” (punts negres):

• La variant d'Olot de la N-260,
• La C-35 entre Parets del Vallès i Granollers,
• La C-14 des de Coll de Nargó fins Adrall,
  

i...

• La BV-5108 entre Cardedeu i Cànoves i Samalús (!).

Avui mateix, i arran de l'estudi del RACC, també El Periódico de Catalunya publica la notícia de què la cinquena via amb més accidents de moto de Catalunya és, precisament la BV-5108.

La seguretat, no ens enganyem, comença per poder anar per carreteres segures, amb una amplada mínima per a què hi passin dos camions, amb una vorera adequada, sense revolts d'ensurt, adequadament senyalitzades i que les nits de pluja no hagis d'anar a les palpentes.
Conductors imprudents (a banda de les normes de circulació) sempre n'hi haurà, però d'aquests s'han d'ocupar els Mossos i altres instruments de repressió. Per a mi, per a la meva família, sisplau, deixeu-me tenir carreteres en condicions.

Cartilla als Reis

De la macedònia d'etiquetes i persones engrescades en un o altre objectiu, ara fa tot just sis mesos que el nou equip de govern de l'Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor va agafar les regnes.

Només sis mesos!

En Llesuy i el seu equip, nou i divers, porta les piles ben carregades, i obrint tots els fronts s'ha posat a pencar de valent.

La llista de coses fetes o acabades és ja enorme, però no seré jo qui en passi llista, que ho facin ells mateixos.

Des d'aquesta pàgina, apart de felicitar en Josep Maria, l'Higini, la Navidad, en José Luis, la Lola i en Pere, i animar-los a seguir treballant -tots- i no afluixar, la meva impressió és que es va anar a votar a les passades eleccions, no per administrar el poble, que ja és prou feina, sinó sobretot per a dirigir Sant Pere de Vilamajor vers el segle XXI. Haig de passar llista d'alguns temes pendents:

La fàbrica de pinsos i la masia de Can Derrocada: el pacte del cavaller ha de ser possible, respectant els interessos de la propietat però reconcil.liant-los amb els del poble. Que es deixin de demanar indemnitzacions impossibles i es posi seny i senyoria.

El POUM: està bé que un grapat de compromesos aturessim el desgavell a què ens portava, però ja és hora de continuar, i deixar de fer pedassos amb les normes subsidiàries. No es pot perfeccionar un POUM inapropiat, s'hi ha de posar nova saba i plantejar, per fi, un urbanisme que no sigui de play-mobil per a Sant Pere, pensant en la millor forma de viure per a la seva gent.

La Plaça de la Força: ara que ja és pràcticament nostre, convé ser també valents i convertir l'indret en l'autèntica plaça major del poble, traient la carretera del mig.

Les irregularitats urbanístiques a Can Derrocada i a altres indrets: que es suspenguin immediatament les obres il.legals i que no es doni llicència d'ocupació pels nous habitatges il.legals que s'han aixecat. Que s'extremi el zel per a què les construccions s'integrin en el medi i no a l'inrevés. Que es doni per fi resposta a les reiterades denúncies formals presentades al respecte.

La Rectoria: amb l'empenta donada per tants, caldrà evitar que aquests no s'acabin empenyent entre ells. Cal dotar d'un nou futur a l'equipament cultural, avantguardista, però a més que sigui útil.

Els veïnats: continua sense existir un model de futur per a la consideració dels nuclis perifèrics. Per bé que la aposta a comunicar-los és ferma i positiva.

La hisenda municipal: es volen serveis de primera amb qualitat de vida de primera, i tributs de tercera regional. El cercle no es pot quadrar d'aquesta manera.

El polígon industrial: que se n'ha fet dels 140 mil metres conveniats? On està l'alternativa, si cal?

La participació ciutadana: s'ha tirat la pedra tant lluny que l'hem perduda de vista.

El disseny del nucli principal: nebulosa.

La revitalització del comerç: continuem sense un disseny de futur. Pensar en botiguetes hem arribat on som.

Mancomunitat amb Sant Antoni: sembla que aquests de CIU no estan per la tasca. Sant Antoni senzillament ignora la existència de Sant Pere.

La pagesia: acabats els vells temps de les requalificacions, no només per simpatia, sinó per reconcil.liació amb la nostra essència, se li ha de donar el lloc destacat, la visualització que li correspon.

La legalització d'activitats: aviat farà 1 any que les activitats industrials i ramaderes haurien d'estar adaptades a la Llei del 1998. A final d'aquest any tota la resta d'activitats. Algu en sap quelcom? No sigui que només pensem en el medi ambient quan ens refeim a Sa Majestat el Parc Natural del Montseny.

El jovent i els infants: està bé fer activitats, però encara no hem construït el poble que els estimi.

La promoció d'activitat econòmica i la fixació de població: cal promoure activitats de valor afegit i evitar que Sant Pere sigui una ciutat Pikolín. Una nova forma de vida ha de ser possible quan s'enretirin les grues.

Queden algunes coses més, però no vull abusar.

Ara que és Nadal, poso sota l'arbre aquests desitjos: jo crec en el Pare Noël i en els Reis Mags.

Les Pungoles: els darrers Mohicans

Tot just són 500 veïns.

L'atzar administratiu els han repartit entre dos municipis, però d'esquenes a Vilamajor tenen en Cardedeu la seva referència. D'on sou? D'on us sentiu?

D'origen benestant, mai han volgut -o no han pogut- traspassar el seu projecte d'urbanització als poders municipals. Curiós estatus, paguen com tothom i s'han de buscar la vida.

Són, sense dubte, els darrers mohicans de Vilamajor.

Tenen la sort de poder-se autogestionar, de formar una quasirepública dins d'un món envaït pel sector públic. Podrien ser el nostre exemple, un exemple envejable.

Però els mohicans, alguns mohicans, no volen saber res del seu projecte: tanquen la porta amb clau i que no els emprenyin. Fugint de Barcelona molts s'han guanyat una "torre" al Montseny, abans d'estiueig, ara per tot viure. Per fi han aconseguit viure en una urbanització que molts voldrien, enveja dels veïns que han deixat a la ciutat... I en canvi no volen pagar-se una quota de comunitat per gaudir-ne. Que de xulo és dir als amics que tens pistes de tennis i piscina, que fas carn a la brasa tot l'any! Però a l'hora d'esquitxar uns euros o de pintar la tanca de la parcel.la, tot són pegues. Seran nous-rics?

Pungolers de debò, lluiteu per la vostra independència, no l'heu buscada, però sense unitat, sense lideratge, només us arribarà la decadència. Estem amb vosaltres; feu ja realitat la vostra República Pungolera.

Veieu Els barris dividits de Vilamajor.

Fem-ho bé

Després de tants anys malalt, el nostre equipament més emblemàtic i ciutadà, "La Fàbrica", ha de ser enderrocat.

No per sabuda, aquesta situació arriba en un mal moment, i l'Ajuntament haurà d'esgarrapar qui sap d'on els 2 milions i escaig que costarà un edifici similar. I mentres tant la diàspora.

Ara és l'hora de fer les coses ben fetes: La Fàbrica ha de canviar de lloc.

S'han de buscar noves centralitats per al nostre poble, i el lloc on La Fàbrica estava -encara està-, no és l'adequat:

• No és l'adequat perquè un nou equipament com el que convé per a un municipi de 10.000 habitants no hi cap en aquest lloc.
• No és l'adequat perquè ningú sap on aparcaran els cotxes de la gent que hi vingui.
• No és l'adequat perquè es necessiten espais lliures al centre.
  
• No és l'adequat perquè els 200 aparcaments que l'Ajuntament té l'obligació de construïr si obeeix les seves pròpies normes urbanístiques, ningú sap on ficar-los.
• No és l'adequat perquè la Casa Consistorial s'ha d'ampliar, perquè atapaït entre el Pi Novell, el nou C.A.P. i tant de bo en un futur, la masia de Can Derrocada, ja en hi ha prou d'aglomeració.
  

Sant Pere ha de buscar un nou espai per a aquest equipament, un nou equipament preferiblement versàtil, desitjablement també amb ús polisportiu, emplaçat en un lloc més apte per a -tots- els ciutadans de Sant Pere de Vilamajor.

Posats a construïr, fem les coses bé d'una vegada.

(Rellegiu: Consideracions generals respecte els equipaments)

Curiositat estadística: la mostra de l'Enquesta de Població Activa

L'Enquesta de Població Activa és l'únic instrument validat a nivell de la UE per a mesurar l'ocupació, l'atur i les taxes d'ocupació, d'activitat i d'atur (l'atur registrat a les oficines del SPO -antic INEM- no és dada fiable estadísticament parlant).

Sabeu com es fa la mostra?

Es seleccionen, per criteris que us estalvio, un total de 3.588 seccions que representen una mostra ben feta dels municipis d'España.

Aquestes seccions es determinen amb els censos que es fan cada 10 anys (el darrer és de 2001). El padró no té solidesa estadística a aquests efectes, dons es refereix a persones, no pas a habitatges existents (població de dret i població de fet).

A cada secció, es seleccionen, també amb criteri, 18 habitatges, a excepció de les províncies de Madrid, Barcelona, Sevilla, València i Saragossa on es seleccionen 22 habitatges per secció.

Tot plegat, s'entrevista a unes 75.000 persones, per bé que no només es demanen dades sobre l'entrevistat, sinó també de totes les persones que conviuen a la vivenda.

S'entrevisten els habitatges (telefónicament o personal).

Els resultats s'eleven a la població total a partir d'una estimació de la població major de 16 anys en cada província, per sexes, estreta de diverses fonts de dades.

A continuació teniu el detall de les mostres de seccions per províncies:

Cliqueu sobre la imatge per veure-la més gran

Nota: Els estrats es corresponen a municipis segons tamany poblacional.

Consums d'aigua a Vilamajor

Consums anuals d'aigua ATLL (m3)

Font: Memòries Anuals del Consorci d'Aigües del Ter-Llobregat


Consums anuals d'aigua ATLL per habitant (m3/habitant): "l'efecte estiuejant"

Font: Elaboració pròpia amb dades de les Memòries ATLL i padrons municipals


Cost de l'aigua ATLL per m3 (céntims €/m3)

Font: Memòries Anuals del Consorci d'Aigües del Ter-Llobregat. Es refereix només a la quota de subministrament

Les balances fiscals: una controvèrsia metodológica

L'estudi que acaba de publicar la Fundació BBVA sobre les balances fiscals ha generat un important debat. Això suggereix aportar una sèrie de consideracions metodològiques per poder entendre les limitacions i els condicionants dels seus resultats.

Amb l'actuació del sector públic es generen inevitablement transferències de renda d'uns territoris a uns altres, ja que la distribució territorial dels ingressos no coincideix amb la distribució territorial de les despeses, la qual cosa provoca que hi hagi territoris amb saldos fiscals positius i d'altres amb saldos fiscals negatius. De fet, la lògica redistributiva comporta que les regions riques tinguin un dèficit, i les pobres, un superàvit. Per tant, la qüestió no està en el signe, sinó en la magnitud d'aquest saldo.

L'estimació de les balances fiscals no és tasca fàcil, no hi ha una única manera de calcular-les: de la manera que es calculi els resultats seran diferents.

Hi ha dos mètodes totalment diferents d'imputar els ingressos i les despeses.

Per exemple, en el cas de les despeses, la imputació territorial es pot fer prenent com a referència:

• La seva localització geogràfica (mètode del flux monetari) és més fàcil d'aplicar, ja que una part important de la despesa que fa el sector públic central està territorialitzada. Per tant, el càlcul de la despesa efectuada en els diferents territoris és més immediat.
• El lloc de residència dels individus que es beneficien dels serveis prestats (mètode del flux del benefici) consisteix a determinar com incrementa el nivell de benestar d'un individu davant la prestació d'un servei públic. En aquest sentit, quantificar l'increment de benestar és difícil i s'ha de sustentar en hipòtesis que a vegades poden ser qüestionables o discutibles. Comporta doncs establir moltes més hipòtesis que en el cas del flux monetari.

Els dos mètodes són vàlids, es fonamenten en criteris sòlids, però cadascun explica efectes econòmics diferents, doncs tenen objectius diferents.

• Mentre que el mètode del flux del benefici mesura l'increment del benestar dels ciutadans d'un territori derivat de la prestació d'un servei públic,
• El mètode del flux monetari mesura l'increment d'activitat econòmica en el territori on es realitza la despesa.

Per exemple, en el cas de la despesa associada al Ministeri de Defensa o d’Exteriors, si s'aplica el criteri del flux del benefici, es considera que aquesta despesa afecta de la mateixa manera tots els ciutadans i es distribueix entre totes les comunitats autònomes depenent de la població.

En canvi, atenent al flux monetari, com que aquests ministeris tenen la seu a Madrid, tota la despesa (sous i salaris, compra de béns, inversions, etc.) s'imputen a Madrid.

El resultat és que, en el primer cas, a Madrid només s'imputa el 13,4% (que és el pes que té la població de Madrid sobre el total espanyol), mentre que en el segon s'imputa el 100%.

Són mètodes diferents i que es complementen, però no són substitutius. Per això la metodologia de càlcul que va elaborar l'Institut d'Estudis Fiscals a partir d'un grup d'experts proposa les dues aproximacions metodològiques.

En tot cas, si l'objecte a analitzar són els efectes de l'acció del sector públic sobre els individus, és més útil l'enfocament del flux del benefici. En canvi, per estimar l'efecte econòmic sobre un territori, és més adequat el del flux monetari.

Una altra qüestió metodològica que pot afectar els resultats és l'àmbit institucional de l'estudi. En el cas que ens ocupa, només es considera l'Administració pública central (Estat, organismes autònoms i Seguretat Social) i no s'incorpora les empreses públiques de caràcter inversor com són, entre d'altres, AENA, Ports de l'Estat, ADIF i Renfe. La inclusió d'aquestes entitats sí que les considera la metodologia elaborada per l'Institut d'Estudis Fiscals.

Quant als resultats, no sorprèn que amb la metodologia utilitzada, basada en el flux del benefici, sigui Madrid la comunitat amb el dèficit fiscal més gran. Si, en canvi, s'optés pel mètode del flux monetari, les posicions canviarien i seria Catalunya la comunitat autònoma que tindria un dèficit més elevat i, no només això, sinó que el dèficit seria de més quantia. No es pot dir que Madrid faci un esforç fiscal més gran perquè té grans empreses que paguen la base imposable de l'impost de societats, o organismes de tota mena, que podrien estar a qualsevol altre lloc d’Espanya.

Els resultats d'un enfocament i de l'altre no són homogenis i no es poden comparar els resultats de l'estudi de la Fundació BBVA amb els de la Conselleria d'Economia i Finances realitzat l'any 2005 que aplica l'enfocament del flux monetari.

Els dos càlculs són necessaris: Catalunya, entre el 1991 i el 1996, va tenir un dèficit fiscal, segons el model del flux monetari, del 7% del seu PIB, davant de només el 0,1% de Madrid. Amb el model de càrrega-benefici, Catalunya va tenir un dèficit del 5,1%, però el de Madrid va arribar al 8,1%.

Cal per tant ser molt prudent a l'hora d'utilitzar els resultats que són fruit d'una opció metodològica concreta.

Parcel.les urbanes. Sant Pere de Vilamajor 2005

Nombre de parcel.les urbanes per mides: solars sense edificar i parcel.les edificades

Percentatges de parcel.les urbanes per mides: solars sense edificar i parcel.les edificades

Font de les dades: Dirección General del Catastro. 2005

Vegeu també: Saturació del sòl edificable

Curiositat: les enquestes del CIS

El Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) ha publicat el seu baròmetre d'octubre. Tots els mitjans de comunicació se'n fa ressò.

El que no es diu pràcticament mai quan es publiquen i analitzen aquestes enquestes és com es fan.
Us ho explico:

- Mètode: entrevistes domiciliàries.
- Àmbit: 238 municipis de totes les CCAA espanyoles.
- Persones entrevistades: 2.493 (de 2.500 previstes), ponderades per població de la CCAA. Majors de 18 anys. Dins de cada municipi per seccions, i dins de cada secció, de forma aleatòria, per intervals de sexe i edat.

Com curiositat val a dir que el 22% dels entrevistats és jubilat, que el 58% no té estudis per sobre de la ESO o que el 17% va a missa cada setmana.

Sorprèn com amb 2.500 entrevistes es doni tanta transcendència a aquesta enquesta. Per exemple, a Catalunya no s'ha arribat a entrevistar ni 500 persones.

(Podeu, per curiositat, consultar aquí els resultats complets de l'enquesta)

Sobre Vigilants i Policies

La Llei 16/1991, de 10 de juliol, de les policies locals, s'aplica a tots els cossos de policia que depenen dels municipis de Catalunya, denominats genèricament "policies locals".

Aquesta Llei estableix, entre d'altres, les següents disposicions:

Article 2: Les policies locals són instituts armats de naturalesa civil amb estructura i organització jerarquitzades.

Article 3: Hi pot haver policia local en els municipis de més de deu mil habitants. (Està previst baixar-ho a cinc mil habitants).

Article 7: En l'exercici de llurs funcions, els policies locals gaudeixen a tots els efectes de la condició d'agents de l'autoritat.

Article 11: Corresponen a les policies locals, en llur àmbit d'actuació, les funcions següents:
a) Protegir les autoritats de les corporacions locals i vigilar i custodiar els edificis, les instal·lacions i les dependències d'aquestes corporacions.
b) Ordenar, senyalitzar i dirigir el trànsit en el nucli urbà, d'acord amb el que estableixen les normes de circulació.
c) Instruir atestats per accidents de circulació esdevinguts dins el nucli urbà, en el qual cas han de comunicar les actuacions dutes a terme a les forces o els cossos de seguretat competents.
d) Exercir de policia administrativa, a fi d'assegurar el compliment dels reglaments, de les ordenances, dels bans, de les resolucions i de les altres disposicions i actes municipals, d'acord amb la normativa vigent.
e) Exercir de policia judicial, d'acord amb la normativa vigent (Auxiliar els jutges, els tribunals i el ministeri fiscal en la investigació dels delictes i en el descobriment i la detenció dels delinqüents, quan siguin requerides a fer-ho. Practicar, per iniciativa pròpia o a requeriment de l'autoritat judicial, del ministeri fiscal o dels superiors jeràrquics, les primeres diligències de prevenció i de custòdia de detinguts i la prevenció i la custòdia dels objectes provinents d'un delicte o relacionats amb l'execució d'aquest, de les quals actuacions s'ha de donar compte, en els terminis establerts legalment, a l'autoritat judicial o al ministeri fiscal, d'acord amb la normativa vigent).
f) Dur a terme diligències de prevenció i actuacions destinades a evitar la comissió d'actes delictuosos, en el qual cas han de comunicar les actuacions dutes a terme a les forces o els cossos de seguretat competents.
g) Col·laborar amb les forces o els cossos de seguretat de l'Estat i amb la Policia Autonòmica en la protecció de les manifestacions i en el manteniment de l'ordre en grans concentracions humanes quan siguin requerides a fer-ho.
h) Cooperar en la resolució dels conflictes privats, quan siguin requerides a fer-ho.
i) Vigilar els espais públics.
j) Prestar auxili en accidents, catàstrofes i calamitats públiques, participant, d'acord amb el que disposen les lleis, en l'execució dels plans de protecció civil.
k) Vetllar pel compliment de la normativa vigent en matèria de medi ambient i de protecció de l'entorn.
l) Dur a terme les actuacions destinades a garantir la seguretat viària en el municipi.
m) Qualsevol altra funció de policia i de seguretat que, d'acord amb la legislació vigent, els sigui encomanada.

Article 1.2: Els municipis que no disposin de policia local es poden dotar de guàrdies, vigilants, agents, algutzirs o similars perquè exerceixin les funcions a què es refereix l'article 13. El conjunt d'aquest personal rep en l'àmbit de Catalunya la denominació genèrica de "vigilants".

Article 13: Els vigilants poden únicament acomplir les actuacions següents:
a) Custodiar i vigilar béns, serveis, instal·lacions i dependències municipals.
b) Ordenar i regular el trànsit dins el nucli urbà, d'acord amb les normes de circulació.
c) Participar en les tasques d'auxili al ciutadà i de protecció civil, d'acord amb el que disposen les lleis.
d) Vetllar pel compliment dels reglaments, de les ordenances, dels bans, de les resolucions i de les altres disposicions i actes municipals.

Article 8: Els vigilants no poden dur armes de foc.

Les diferències entre un Vigilant Municipal i un Policia Local són doncs determinants, i no es poden confondre les respectives atribucions.
En el quadre següent es comparen les competències legals dels Policies Locals i dels Vigilants:


A més a més:

• Per ser Vigilant només cal tenir el Certificat d'Escolaritat. Per ser Policia Local s'ha de passar per l'Escola de Policia de Catalunya i aprovar el títol corresponent.
• En cap dels casos consultats, que inclouen els municipis de Vilamajor, per accedir a una plaça de Vigilant es demana conèixer el Codi de Circulació (més enllà d'allò que es suposa pel fet de disposar del carnet de conduir), ni en general les lleis relatives a la seguretat ciutadana.
• Els Policies Locals han de portar arma de foc. Els Vigilants no en poden disposar.
• Els Policies Locals són considerats Agents de l'Autoritat. Els Vigilants no. (Sense perjudici d'allò que disposa l'article 137.3 de la Llei 30/1992 de Procediment Administratiu).
• Els Policies Locals constitueixen, juntament amb els Mossos d'Esquadra (i els Agents Rurals), la policia pròpia de les institucions de Catalunya. Els Vigilants no.

Cal analitzar amb tot el seu abast aquestes diferències. Cal posar les coses al seu lloc.

Val a dir que el 2on. esborrany de l'Avantprojecte de Llei del Sistema de Policia de Catalunya -març de 2006- no atribueix tampoc als Vigilants Municipals (com si ho fa amb els Auxiliars de Policia) la condició d'agents de l'autoritat; només tenen la condició de col.laboradors ordinaris dels Mossos d'Esquadra en el desenvolupament de les tasques policials. Precisament, la modificació inclosa en el tercer esborrany (gener de 2007) d'aquest avantprojecte configuraria els vigilants com agents de l'autoritat (veure article 102.5) indicació que avalaria el fet de què actualment no ostentin aquesta qualitat.
En qualsevol cas, aquesta condició d'agent de l'autoritat no és omnipotent, sinò que es trobaria enquadrada dins de l'exercici de les atribucions i competències pròpies del càrrec.

És interessant destacar que l'avantprojecte de Llei estableix concretament que "en cap cas els vigilants municipals no poden fer ús del nom, dels distintius ni de l'’uniforme de les policies locals, ni estar dotats ni fer ús d’armes de foc". (Arts. 105.4 del 2on. esborrany i 102.4 del 3er. esborrany).

Sense perjudici de tot l'exposat, cal apreciar la important tasca que duen a terme els vigilants dels nostres pobles, i l'agraïment i confiança en el desenvolupament de la seva funció.

NOTES:
La ostentació de distintius o signes visibles que signifiquin una suplantació de càrrec per part d'un empleat públic es considera legalment una falta greu. (P. Ex: quan un Vigilant llueix una armilla amb l'indicatiu "Policia Local"). (Veure enllaç). (Sembla que en alguns llocs aquesta situació ve de lluny: veure el 5è paràgraf d'aquest article, del 2002).
La atribució de competències legalment no reconegudes per part d'un empleat públic es considera una falta greu (extralimitació de funcions o competències). Els Agents de l'Autoritat (P. Ex. un Mosso d'Esquadra) encara que no estiguin de servei, tenen la obligació d'intervenir sempre en defensa de la llei i de la seguretat ciutadana (article 11.1 de la Llei 10/1994 de la Policia de la Generalitat-Mossos d'Esquadra).

(Alguns) Vigilants de Vilamajor

No hi ha dubte que milers de vehicles circulant per les principals vies de Vilamajor propicien un augment de la indisciplina dels conductors. Per això, des de fa algun temps, l'autoritat municipal de Sant Antoni s'ha equipat amb un nou instrument: el coordinador de vigilants.

Qui més qui menys s'ha topat amb la nova manera de fer dels vigilants municipals de Sant Antoni: és obra del seu últim fitxatge, "el coordinador".

Poca broma, és 1er. Dan de Karate de l'escola Shito Ryu per la Federación Española de Karate, i té família lligada a la seguretat privada.
Va participar en els Jocs Mundials de Policies i Bombers al 2003, quan era Policia Local de Parets. També ha estat Caporal de Policia Local de Llinars, on va regentar una escola de karate.

Sap algú perquè ha acabat com vigilant municipal a Sant Antoni de Vilamajor...?

Un vigilant, que ho sapigueu, no és un Policia, i per tant la Llei no li atribueix més veracitat en els seus testimoniatges que la que tindria -si ho és- un funcionari públic, i sempre dins de les tasques estrictes de la seva funció, que són moltes menys de les què ens pensem. No poden portar armes.

Per accedir a la plaça de Vigilant només es demana el Certificat d'Escolaritat, i un examen general; cap coneixement de Lleis, ni tant sols del Codi de Circulació.

A diferència de la Policia de la Generalitat-Mossos d'Esquadra i dels Policies Locals, els Vigilants no són reconeguts com Agents de la Autoritat.

Però el "sherif" s'ho creu...

L'uniforme és tant sols un signe visible d'autoritat, d'una autoritat que, a diferència del poder, s'ha de guanyar, com el respecte.
Quan un servidor públic pretén posar el públic al seu servei, deixa de respectar la gent i només li queda l'uniforme per exigir l'autoritat que ha deixat de tenir.

Més informació: Vigilants i Policies

Breu història de Vilamajor

Text i dibuixos: Higini Herrero i Baró, Centre d'Estudis de Sant Pere de Vilamajor.

Fa molt i molt de temps, quan l'Imperi Romà es va expandir per la península Ibèrica, es van implantar a la zona del Vallès en petites vil·les romanes. Aquestes vil·les eren centres de producció agrícola i per optimitzar-ne la producció van parcel·lar tot el territori mitjançant unes malles rectangulars que han donat forma als camps actuals.

Al terme de Vilamajor (Sant Pere de Vilamajor i Sant Antoni) hi havia set viles, de les quals, la més gran era Vilamajor (actual nucli antic de Sant Pere). Vilamajor era un petit nucli de cases al voltant d'una petita esglesiola dedicada a Sant Pere. Les construccions eren molt modestes, fetes en còdols de riu i material proper. Abundaven els camps de lli, els cereals, la vinya i l'aigua.

Al segle XI, la casa comtal de Barcelona, construí un magnífic palau a Vilamajor. Era un palau de repòs, a mig camí de Barcelona i Girona, i s'hi hostatjaven ambaixadors, cavallers, mercaders i la Cort de la corona Catalanoaragonesa. El Palau Comtal era d'unes grans dimensions, constava de diverses torres de defensa, una imponent torre mestra, una gran sala noble, molins, ferreries, fargues, grans estables i diversos recintes emmurallats. La construcció del castell es va fer amb pedra rogenca portada de fora de la contrada, cosa que encara feia ressaltar més el castell. La imatge de la Vilamajor fortificada va fer que la gent l'anomenés "La Força".

L'esplendor de Vilamajor va ser molt important, sent la vila més poblada del Vallès. Hi havia mercat, on els pagesos de les masies veïnes hi venien els seus excedents i els mestres d'oficis oferien els seus serveis. L'arribada de grans personalitats donava renom al poble; i l'activitat al castell era frenètica. L'arribada d'ambaixadors musulmans obligava fer un menú especial sense porc, o les visites de la reina Peronella feien anar de corcoll a tota la Cort. El 1157, la reina infantà el seu hereu i futur rei de Catalunya i Aragó, Alfons I, el Cast.

El més de maig de 1448, un fort terratrèmol va afectar a Vilamajor i a la resta del Vallès. Tot va començar a tremolar i les construccions a desplomar-se. Tan intens fou aquell desastre que s'ensorraren totes les cases de Vilamajor, així com el castell i altres de la rodalia, com el castell vell de Llinars o el Castell de Montclús de Sant Esteve de Palautordera.

Només la gran torre mestra, la imponent torre roja, restà en peus. La casa reial catalana decidí no reconstruir el castell. Aleshores, els vilatans van començar a reconstruir les seves cases i masies aprofitant les belles i ben tallades pedres procedents del castell. El 1553, el Govern del Principat prohibí als pagesos de Vilamajor emprar les runes del castell si no eren per a construir una nova església dedicada a Sant Pere allà mateix on hi havia el Palau Comtal.

El 1604 s'acabà la construcció de la nova i actual església gòtico-renaixentista de Sant Pere i es feu el trasllat del Sant de l'antiga i rònega esglesiola romànica que es trobava al costat.

Malgrat la prohibició de fer servir les pedres rogenques del castell, els vilatans van aixecar de les runes de les velles masies, noves i magnífiques construccions amb material del castell. Per aquest motiu trobem per tota la contrada carreus, arcs i finestres d'una qualitat tan extraordinària independentment que els propietaris de les masies fossin grans propietaris o modestos jornalers.

Vilamajor va deixar la seva època d'esplendor medieval i es va anar ruralitzant més i més.

Durant el segle XX, i més a partir dels anys 1960 i 1970, el poble de Sant Pere de Vilamajor experimentà un fort creixement; tant al nucli com a la resta del municipi amb l'aparició de grans zones urbanitzades. Part d'aquestes noves edificacions es realitzaren indiscriminadament a l'antic nucli de La Força de Vilamajor.

Amb l'entrada del segle XXI, ha sorgit una forta voluntat popular per protegir i valorar l'antic nucli de La Força de Vilamajor. Ara el relleu el tenim nosaltres.

S.O.S. jovent

En els darrers 5 anys (2001 a 2006), la població empadronada(*) ha crescut de quasi 900 persones, passant de 2.720 a 3.578. Aquest fort increment, en línia amb el sofert al 2007 (la població empadronada a setembre d’enguany és ja d’unes 3.900 persones), s’ha degut sobretot a la immigració de persones d’entre 35 i 49 anys, que propicien naixements posteriors i que generalment s’acompanyen d’infants menors de 12 anys.

(*) Els padrons de població es refereixen a 1 de gener de cada any.

L’explotació de la piràmide demogràfica i de la seva evolució, ens dóna dades molt interessants, com que les que tractem a continuació.

Al 2006, la taxa de dependència (persones que depenen de la població activa, és a dir, joves menors de 15 anys i persones majors de 64, respecte la resta de la població) era del 46,2: un 46,2% de la població de Sant Pere depenia de la població activa.

Al 2001 aquesta taxa era només del 42,6.

Nogensmenys, la degradació de la taxa de dependència no es déu a l’envelliment de la població, sinó, com s’ha indicat, a la immigració de persones joves que potencia l'increment de menors.

En efecte, si mirem la taxa d’envelliment (persones majors de 64 anys respecte el total de la població), aquesta dada s’ha mantingut pràcticament constant en els darrers cinc anys (era del 12,2% al 2001 i del 12,3% al 2006), nivell que es pot considerar molt bó.

Gaudint del cicle demogràfic rejovenut amb la immigració, la població de Sant Pere no s’ha ressentit gens d’un augment de l’envelliment a curt termini.

... Però les dades a llarg termini són més preocupants.

La taxa de reemplaçament mesura la proporció de població jove que substituirà la pèrdua de població que s’envelleix (població de 20 a 29 anys respecte població de 55 a 64 anys). A Sant Pere de Vilamajor aquesta taxa era al 2001 de 155,1, mentre que al 2006, la taxa s’ha degradat fins 113,5. A Sant Antoni de Vilamajor la taxa es manté en 156,1.

En efecte, la població activa (persones entre 16 i 64 anys), ha passat del 71% al 2001 baixant fins el 67% al 2006.

Dit d’una altre manera, ben aviat, la població jove de Sant Pere de Vilamajor no compensarà l’envelliment esperat de la població.

Abans del 2020, la població major de 65 anys probablement es duplicarà respecte les dades actuals, arribant a la quarta part de la població total. Amb l’expectativa de què en aquest termini s’esgoti el model de recanvi demogràfic que ens ha proporcionat la immigració en els darrers anys, la taxa de dependència a Sant Pere de Vilamajor probablement es situarà al voltant del 60%, és a dir, només un 40% de la població estaria en edat considerada dins de la població activa, amb un perfil molt proper a les ciutats agòniques demogràficament parlant.

La única direcció assumible (n'hi ha d’altres més arriscades) és sense dubte fixar la població jove, a tota costa, urgentment. I per això és imprescindible a Sant Pere de Vilamajor, desenvolupar decididament tres categories de polítiques, indissociables:

1. Polítiques d’habitatge, que permetin l’accés de l’ordre de 200 joves en els propers 10 anys a un habitatge en condicions assumibles per al seu estàndard (el nou POUM deixa l’habitatge de protecció oficial –i no només per a joves- clavat per al futur en uns 50 habitatges).
2. Polítiques de benestar, que permetin el confort, el lleure i la vida social del jovent de Sant Pere de Vilamajor, necessaris per a consolidar aquesta capa de població i crear poble.
3. Polítiques de promoció econòmica, que permetin desenvolupar nous llocs de treball a Sant Pere, qualificats adequadament per als nivells socio-formatius del nostre jovent (el d’ara i del que puja).

Està bé invertir recursos per a la població infantil. Està bé desenvolupar polítiques decidides a favor de la gent gran. Però no assumir la necessitat de què des d'ara fins d'aquí uns anys fixar jovent en el nostre municipi, és una necessitat prioritària en la vessant de comunitat social, deixarà Sant Pere de Vilamajor fora del progrés en el futur: una ciutat dormitori i residència per a la tercera edat.

Amb aquesta perspectiva, potser caldrà anar pensant en tornar a ser una vil.la d’estiuejants...

Lleigiu també:

• El forat demogràfic
• Que n'hem de fer del jovent?
• Ja som 4.000 !

Arxiu fotogràfic de Can Derrocada

Diuen les Normes Urbanístiques de Sant Pere de Vilamajor:

• L’ocupació permesa es reduirà en un terç a les parcel·les de més d’un 30% de pendent, i en una meitat a les parcel·les de més de 50%. Les parcel·les amb pendent superior al 100% es consideraran inedificables. (Article 84.2.b.a). L'ocupació es mesura per la projecció horitzontal de tot el volum de l'edificació.
• A les parcel·les amb pendent en les quals sigui necessari modificar el nivell natural del terreny, només es podran crear plataformes d’anivellació que no sobrepassin 1,5 metres per sobre o 2,2 metres per sota del nivell natural del llindar. (Article 84.2.b.c).
• Les plataformes d’anivellació a l’interior de les parcel·les (a excepció dels soterranis), s’hauran de disposar de manera que no sobrepassin els talussos ideals de pendent 1:3 (altura:base) traçats des de les cotes, per sobre o per sota, possibles als llindars. Els murs que sorgeixin de l’anivellació del terreny no podran assolir, en cap punt, una alçada superior a 1,5 metres per sobre de la cota natural del llindar, ni una alçada superior a 2,2 metres per sota de la cota natural del llindar. (Article 69.bis).
  

On és la parcel.la? (*)
(*) El pendent mínim és del 43,3%, el pendent màxim del 60,6% i el pendent al mig del 60%

El pendent del terreny és -era- aproximadament del 45%

Quantes plantes tenen els següents edificis?

(Encara hi ha una altra planta, tapada per l'alzina surera)

Diuen les Normes Urbanístiques de Sant Pere de Vilamajor:

Art. 84.2.a)- Alçada reguladora: Planta baixa + 2 pis = 9,15 metres.
Art.135.12-A les edificacions aïllades l'alçada reguladora es mesurarà des de la cota del paviment de la planta baixa.
Art. 133.5- Serà planta soterrani tota aquella que no sobresurti més d'un metre per sobre del nivell de terres definitiu.
La part o parts de la planta soterrani que sobrepassi aquesta alçada d'un metre seran considerades a tots els efectes com planta baixa.

Pròximament... noves postals de Can Derrocada

Hisenda municipal: Qui vol un gual de franc!

Llegeixo als pressupostos municipals de 2007 que els ingressos municipals d'enguany, per tinença d'un gual, són de 550,- Euros, per a tot l'any.

Consulto l'Ordenança corresponent, i veig els següents imports (de 2004):

- Edificis privats d'habitatges: 10,50 Euros/any.
- Locals d'activitats: 30,50 Euros/any.
- Garatges i tallers de reparació: 200,- Euros/any (no n'hi ha ni un).

Coneixent els preus que es paguen en altres poblacions, el preu que es paga a Sant Pere de Vilamajor resulta absolutament irrisori. A la vista de l'import pressupostat, deuen ser tot just una trentena de guals els que paguen la taxa.

Imports anuals per taxa d'entrada de vehicles
Ajuntaments de Barcelona de menys de 7.000 habitants
Any 2002

Notes: L'eix d'ordenades indica la quota anual, en Euros. En blau: guals particulars. En vermell: guals de locals comercials.
Font: Associació Catalana de Municipis

No soc gaire amant d'engrossir les butxaques de les Hisendes amb impostos pels que no obtinc cap servei concret específic, però la de gual es tracta d'una taxa, és a dir, del pagament d'una quota de preu per a la utilització d'un element de titularitat pública.

Soc conscient de l'alt cost que representa per al nostre municipi la urbanització dispersa que ell mateix ha creat, i per això reconec que, d'una o altre manera, viure a Sant Pere no pot resultar tant barat com fer-ho en altres llocs. Però, no només és més barat, sinò que a més està a preu de saldo! (mireu si no el què pagueu de Contribució per un xalet amb parcel.la de 1.000 m2 que si el venguessiu us n'en donarien com menys 80 quilos).

En sembla encara més irrisori, no obstant, que es cobri només 30 Euros per a la càrrega i descàrrega als locals d'activitats.

Per tot això crec i demano, assumint el risc de resultar criticat:

a) Que es reformi la Ordenança de Guals, tot i sent del 2004, aplicant una fórmula de coeficients multiplicatius de:
- Preu base.
- Tipologia dels usuaris o de les finques a les què s'accedeix.
- Factor d'aprofitament per horaris i calendari d'utilització.
- Categoria del carrer.

b) Que tothom qui tingui un gual pagui la taxa de gual (que ningú es queixi quan no pugui entrar a casa seva per tenir un cotxe aparcat a l'entrada del seu garatge).

c) Que el preu resultant, atenent la majoria de casos, sigui com menys de 30 Euros/any (import que continua sent irrisori).

d) Que s'estableixi un calendari progressiu per elevar l'import mig de la taxa a valors més adequats als temps -difícils- que vivim.

c) Que, per l'Ordenança, es vinculi la taxa de guals al manteniment de les voreres del municipi i a la neteja viària dels carrers, així com a subvencions a la instal.lació del mercat en la via pública.

d) Que, per als habitatges unifamiliars aïllats i adosats (que tenen obligació de tenir com menys una plaça d'aparcament interior), la quota resultant s'inclogui com suplement de l'IBI. (Així la gestió serà molt més eficient i ens estalviarem les plaquetes, que costen més que la taxa).

e) Que es revisi la taxa de gual per a tots els establiments comercials, industrials i de serveis que en gaudeixin.

550 Euros a l'any em semblen ridículs, deu costar més tota la operativa administrativa de recaptar-los.

Si el nostre Ajuntament disposa de més diners, i com aquests, justament obtinguts, més retorn en tindrem tots plegats, i d'això no en pot ningú tenir dubtes. L'Hisenda municipal necessita un respir, per poc que sigui ...

I que consti que no cobro comissions ni dec favors.